Dia mundial

Dijous passat, primer dia d’octubre, es commemorava el dia mundial de la gent gran. Al Diari, la cònsol de la Massana, Olga Molné, els (ens) dedicava als padrins i padrines una molt amable carta oberta. I sí, es cert que hem estat responsables del món i el país deixats en herència, però també indirectament d’un llegat poc favorable a la tercera generació.

D’altra banda, de “dies mundials” –o internacionals– designats per les Nacions Unides n’hi ha tants que ultrapassen els 365, o 366 del calendari de cada any. I això comptant només els oficialitzats per l’assemblea global d’Estats. Temps era temps ens feien recordar el primer d’octubre als educats al sud del Runer una altra efemèride que molt oportunament hem esborrat, o fet com si la tinguem oblidada.

Per aquesta sobreabundància, dijous passat era també el dia del vegetarianisme, del cafè, de (contra) la depressió –malauradament tan estesa- la malaltia de Gaucher i l’hepatitis C. I el mateix que amb els dies passa amb els anys: aquest 2020 està dedicat a la salut vegetal, les infermeres i llevadores, l’educació i la pobresa rurals o el pla de desenvolupament sostenible per al 2030.

Tot un ampli ventall per triar i remenar, per a satisfacció i grat record d’uns/es i rebuig de la resta, com passa, potser més que en cap altre cas, amb la diada de la dona (ja no limitada absurdament a la “treballadora”) entre feministes “ambdui generis” i masclistes també de qualsevol gènere, que a tots n’hi ha.

El cas és que aquestes diades molt excepcionalment comporten celebracions públiques i/o oficials. Encara més, semblaria que majoritàriament passen sense que se’n adonin les grans majories de les poblacions d’arreu, tret d’algunes, comptades.

Això sí, els col·lectius concernits hi troben una dosi variable de gratificació i, potser, de reconeixement social, mes siguin grups minoritaris, com els malalts de Gaucher, majoritaris, com els addictes al cafè, o força nombrossos, com els malalts/es de la depressió diagnosticada clínicament, quelcom molt més greu, i de penoses conseqüències, físiques i psicosomàtiques que aquella sensació explicada vulgarment com “estar depre”. Qualsevol afectat o afectada, o que hi hagi conviscut, en pot donar fe dels patiments, directes o compartits des de l’estimació.

I demà hi haurà més recordatoris, l’internacional de la “no-violència”, que no és exactament del pacifisme (un poeta va dir: “de tan pacífic no soc ni pacifista”) i el mundial del somriure. Si el primer hauria de ser d’obligat seguiment, el segon d’alta recomanació en aquest clima de pandèmia, on no és menys contagiós el riure i el somriure, malgrat tot. I com en la majoria d’aquests casos, el “dia” hauria de ser cada dia de l’any, de tots i de cadascun dels anys.

Vinguts i alliberats aquests pensaments sorgits automàticament i immediata sobre els “dies mundials”, o internacionals, i les dades consultades, des del convenciment que serà compartit pels companys de generació l’agraïment col·lectiu a la senyora cònsol de la Massana, per la seva carta. Moltes gràcies, senyora Molné.