La poesia oriental de Manel Gibert

En aquest any de tants problemes –i de tipus tan variats–, amb les petites editorials fent humils precs perquè les autoritats no suspenguin més fires de llibres, amb les llibreries barrades durant mesos de reclusió i amb els autors perpetrant camins dubtosos a l’interior de llurs cases, que les novetats literàries de sortides o de rentrées ens sorprenguin des de la contenció i la saviesa (lírica i vital) és una de les grans notícies per als lletraferits de casa nostra, i més encara si són andorranes.

Igual com alguns esperen la publicació de la novel·la més recent del seu escriptor predilecte, i uns altres, més exquisits tal volta, el recull de diaris d’algun polemista de renom, hi ha una colla de lectors de poesia que esperen una nova tramesa de haikus d’un destacat autor del país. I això ha ocorregut justament enguany, amb l’edició, en acurat mestratge de l’editorial Andorra, del més recent poemari de Manel Gibert (1966): Al sol que bat la penya. Alta literatura, Andorra en natura viva, i la contemplació espiritual i atenta del paisatge. Per a acabar d’adobar-ho, il·lustracions d’un dels grans de les nostres arts plàstiques i la nostra literatura, Sergi Mas (1930) –qui ja havia col·laborat en l’anterior obra de Gibert– i d’una altra artista del país, Loli Rodríguez (1962).

Un llibre de poemes pot ser curt si el mesurem en nombre de paraules. Ara bé, cal invertir més temps a llegir aquest volum que una novel·la d’extensió mitjana. I també costa més penetrar en un haiku (disset síl·labes en tres versos) que en un sonet. Un llibre d’aquesta forma poètica japonesa –o un volum d’aforismes– no admet una continuïtat en la lectura; no seus i llegeixes. Cal que et detinguis en cada poema, l’assaboreixis, i et projectis –tot acceptant el suggeriment del mateix Gibert en el pròleg– en l’espai, i arribis fins als cims, les valls i el riu que travessen Andorra, i dels quals ha extret l’autor un llampec estètic que, al cap dels mesos o dels anys, solidifica en paraula.

Escriure sobre la natura és un exercici extremament complicat. Gibert el va iniciar al començament de la seua obra poètica: Pluja (2000). El prosseguí en una primera col·lecció de formes japoneses –tankes i haikus–, Quadern d’Arans (2003), i l’ha continuat, amb una voluntat de work in progress, en A l’ombra del solstici (2017) i en aquest Al sol que bat la penya (2020), els poemes dels quals no trenquen la numeració entre ambdós toms. Pel mig, queda un poemari. No de haikus, d’una sensibilitat extraordinària, Blaus a la deriva (2010), amb alguna mostra, com ara Retorn, on la quotidianitat està amerada de transcendència.

Doncs bé, aquesta transcendència dels afectes i de les accions habituals, però traspassades a la contemplació de la natura, és el que cerca Manel Gibert en la successió de llibres que està donant a la llum. En l’escriptura de cada poema hi ha un enorme procés de depuració: les paraules són una mena de peces del mecanisme d’un rellotge. L’autor en té una cura delicadíssima, ressegueix el terme idoni, realitza un escorcoll lèxic de gran riquesa, fa troballes de mots que deixen tremolant el significat, i en determinats versos, o en poemes complets, va més enllà de les paraules, ja que d’això es tracta. I què passa llavors? Que es clivella el poema, i albirem –o creiem albirar– el solatge del qual procedeix. Per això, i d’aquí la referència a l’orientalitat, alguns haikus aprofitarien com a mantres, perquè amb ells copsem una realitat que transcendeix qualsevol factor contingent; així, per exemple, el número 66: “a l’hora roja / mentre el déu s’aponenta / els ulls s’ensonyen”.

També el fet de prescindir de signes de puntuació obre cada poema a diverses relectures: s’encavalquen en la comprensió darrera, i no pots prendre una decisió assenyada, no per dubtar a l’hora de triar-ne una o una altra, sinó perquè estan foses. I això, remarco ara, es produeix no només a causa de la puntuació; per exemple, en el haiku 92 (“t’abraces tendra / al tors del pi que es corba / i en sents la força”), l’ús de la segona persona trenca la presumpta objectivitat (eternitat?) dels poemes anteriors (tot i la primera persona del plural del 89), i, ultra la senzilla lectura d’una acció que molts hem realitzat alguna vegada (abraçar un arbre), hi ha també un contingut eròtic reforçat, al meu parer, pel plural esmentat i sobretot pel camp semàntic dels haikus immediatament posteriors, sobretot el 93 (“el filtre màgic / que les arrels embeuen / llera amorosa”). Però no m’hi excediré en una anàlisi estrictament literària.

La possibilitat de llegir la nova obra d’un dels nostres clàssics contemporanis, el fet d’assistir a la creació d’un projecte poètic de tanta alenada, la sublimació del país a través d’una poesia no descriptiva sinó gairebé mística… són elements que converteixen la publicació d’Al sol que bat la penya en un esdeveniment cultural. I tothom l’ha de celebrar com a propi.