La tribuna
Adeu Àlex, adeu amic
La seva mort manté atrapades en un sentiment de pena milers de persones
Escric aquest article amb una mena de pilot automàtic perquè tot plegat segueixo instal·lat en una fase de negació que em fa pensar que l’Àlex no s’ha mort. Sabeu què espero? Que vingui ell i m’ho confirmi. Que m’ho expliqui amb aquelles gesticulacions de mans en molí que feia, que em miri, que es posi un dit a la galta esperant la meva resposta i que somrigui sorneguerament mentre oscil·la les espatlles invitant-me que l’acompanyi en el somriure. Suposo que espero que un tema tan transcendent i que ens afecta als dos, a ell més és clar que és qui ha tingut la mala idea de morir-se, el puguem xerrar ni que sigui per poder objectar alguna cosa. Però les hores van passant i no ens hem vist, feia massa temps que no ens vèiem, i tampoc he rebut un whatts seu, que era com els darrers temps ens fèiem saber que hi érem. Deu ser veritat, el Llitri s’ha mort.
Veure el que ha passat a través dels ulls dels altres és un exercici que en aquest cas constata més enllà de cap dubte raonable que marxa una persona estimada pel que ha fet professionalment però, opinió personal, encara més per com ha tractat les persones que s’ha anat trobant pel camí. Era un gran periodista i un locutor càlid i pròxim, dels que t’abraçaven a cada síl·laba. Però admetem-ho, la majoria no l’escoltàvem cada dia. Pel que sigui. Perquè no podem o perquè també ens agraden altres ràdios, no passa res per dir-ho. I tot i així, en un món atomitzat d’influències i on tot sentiment crema ràpid, la mort de l’Àlex manté atrapades en un gran sentiment de pena milers de persones a Andorra i a fora. Per com treballava, segur, però encara més per com era.
El Llitri va arribar a la meva vida l’any 1991. El va fitxar l’Informacions Diari. Va arribar amb vitola del que era, de crack. Recordo que la seva companya era la Carme Barceló (sí, sí, la d’El Chiringuito de jugones). A l’Informacions va fer un MBA en putades antiesportives (fent servir terminologia de bàsquet) i en uns mesos ja estava al Diari d’Andorra. Allà els lectors del Diari van gaudir d’una d’aquelles etapes daurades que només els anys acaben col·locant on es mereixen. La dupla Lliteras-Pere Cerón va fer el millor periodisme esportiu que mai s’ha fet a Andorra. Durant aquells anys vaig envejar (és la paraula, envejar, i no sempre de manera sana) el touch especial del Lliteras per tractar, jerarquitzar i exposar els fets. També la seva capacitat de seducció per buscar les històries. Érem joves. Competíem. Era un periodisme de fum de tabac a les redaccions, de borratxeres dos cops (o tres) per setmana en les quals et trobaves les fonts d’informació a la discoteca i segellaves vincles per sempre a cop de xupito. No va ser, ni de lluny, el que feia més excessos en aquells anys, però si pimplava una mica se li posaven els ulls més xinos del normal i les galtes vermellíssimes. Eren millors temps? Què voleu que us digui... Doncs sí, ho eren. Els apòstols de la correcció política encara no ens havien embafat a tots i, sobretot, no teníem Twitter a la vora per recordar-nos cada minut que la misèria humana es pot mastegar 24/24 des d’un telèfon mòbil. El 2001 vam treballar junts uns mesos a Andorra 7 Ràdio, un projecte que de tan meravellós que era no podia ser veritat. El primer dia que el vaig veure fer un informatiu des de la vora vaig sentir que estava presenciant un fenomen diferent. Com veure Hendrix tocar, Alí fintar, Epi tirar a tauler o la meva mare donar la volta a la truita de patates. Allò no era normal. El Llitri et parlava a tu mentre xerrava, no al micro. Era conscient que les paraules anirien a parar a una altra persona i les enviava amb mel totes i cadascuna. Quan va marxar a Ràdio Nacional se’n va anar una mica espantat perquè deixava una empresa en la qual havia estat molts anys. “Ho faràs de puta mare”, li vaig dir quan m’ho va explicar fent un cafè. Anys després, havent triomfat com mai abans ha fet un periodista a Andorra, el cabró del Llitri ha tingut una idea que ens ha desquadrat a tots els que, de prop o des d’una distància connectada, el fèiem allà on el volíem. No ens agrada. Però amb això haurem de fer i seguir. Ara i Aquí.
Adeu Àlex, adeu amic meu.