Hola Àlex

Hola Àlex. Quan vaig conèixer el teu prematur decés em vaig quedar atònit. A mesura que passava el temps a la tarda d’aquest fatal 7 d’octubre, però, vaig començar a recordar els meus primers passos com a periodista quan tu ja eres un professional de gran reconeixement. Vaig arribar a la redacció d’esports del Diari d’Andorra el gener del 2001 justament per cobrir una de les dues baixes que hi havia. Una era la de l’Àlex Oliva, que marxava a Andorra Televisió, i l’altra, la teva, per començar una nova singladura a la rutilant Andorra 7 Ràdio, que Premandsa posava en marxa com a nou producte del grup. Eres el cap d’informatius i estaves al capdavant del programa polític de referència, Parlem-ne.

Tot i que jo era redactor del Diari, vaig treballar molt estretament amb la secció d’esports de la ràdio de la qual l’eix central era el Gabi Fernández, un dels paios que més em van ajudar en els meus inicis i amb molta diferència la persona més competitiva que he conegut. El Gabi era la rauxa, tu l’elegància i jo un jove aprenent. Vam compartir moments molt divertits que jo recordo en paral·lel a la meva formació exprés, principalment de la vostra mà, però també de la d’altres professionals de la casa. Un temps més tard, circumstàncies empresarials van fer que deixessis Andorra 7 Ràdio per marxar a Ràdio Nacional d’Andorra. Per segon cop vaig ser el teu substitut, en aquest cas al Parlem-ne, que compaginava amb la feina de redactor al Diari, però ara ja a la secció de nacional.

Ja no estaves a uns metres de la meva taula i no aixecaves la vista per sobre de l’ordinador per mirar-me i somriure d’aquella forma que només sabies fer tu i que expressava tantes coses sense paraules. Però de tant en tant ens vèiem i intercanviàvem impressions. La relació professional va continuar quan jo vaig entrar a treballar al comú de Sant Julià de Lòria i sovint acompa­nyava als estudis de la baixada del Molí diverses persones a les quals tu entrevistaves. I es va intensificar durant les campanyes de les eleccions generals i comunals de l’any 2015, durant les quals vaig treballar en les candidatures de Josep Majoral i Joan Albert Farré, respectivament.

Un dia, en un dinar que vam compartir tots dos, em vas fer una reflexió que per sempre més recordaré. Més o menys em vas venir a dir que sent un periodista agressiu no treies tant rèdit d’un entrevistat com quan eres incisiu. “A mi em funciona millor anar preguntant de forma gradual sense que l’entrevistat se senti incòmode i t’asseguro que al final veus que t’ha donat més informació que si des d’un bon començament comences atacant.”

Aquesta frase teva expressa quina era la teva filosofia de treball i el secret de ser respectat i admirat per tots. I quan dic tots em refereixo als companys de professió, la classe política i tots els representants de la societat civil. Ningú que sortís de l’estudi després d’haver-lo entrevistat sortia intranquil o neguitós. I al mateix temps, tu havies obtingut el que volies perquè el guant blanc que empraves mai et va fer ser un massatgista mediàtic. El panorama periodístic d’Andorra queda orfe i una mica mut amb la teva marxa. A banda de ser un referent vas fer que els mitjans en els quals vas treballar també ho fossin. Lamento molt la teva pèrdua, però em queda la tranquil·litat de saber que allà on vagis t’espera un estudi i un micròfon.