Amb l'Àlex Lliteras

La ràdio enamora, la ràdio és màgia. La ràdio no morirà mai. Hi ha professionals magnífics, hi ha gent vocacional, que això es nota de seguida, si la gent que parla ho fa amb vocació o ho fa només perquè va a complir un torn.” Són paraules de la locutora de ràdio Aurora Tricuera Oller, qui em va fer començar a escoltar la ràdio fa una cinquantena d’anys. Ella treballava a Ràdio Sabadell, anunciada en els senyals horaris amb un: Ràdio Sabadell EAJ20, la primera de les emissores a les quals vaig estar estacat amb l’orella escoltant atentament. L’Aurora tenia encara no trenta anys i mantenia una bona amistat amb la tieta Xaviera, a casa de la qual i de la seva filla Anna, amiga de l’Aurora, jo passava una quinzena de dies cada estiu. Per un nen de sis anys i de poble, que no havia tastat mai llet en ampolla de vidre i que en sentir el petarrellejar del motor precedint-les, sortia corrent al pati i mirava amunt amb la il·lusió de veure una avioneta travessar el cel de la Creu Alta; amb tanta il·lusió com em mirava el munt de carbó de la carbonera o la cartellera del Cine Euterpe i encara més la propaganda del supermercats 1,2,3 de la carretera de Prats, que era per mi una mena d’Establiments Pyrénées en petit, descobrir la ràdio i escoltar la veu de l’Aurora –amb qui passejaríem juntament amb la tieta Anna poques hores després– explicant amb veu clara i melodiosa coses de Sabadell, va suposar un al·licient diari que escoltava en aquell aparell de ràdio Telefunken de color beix que tenia l’altaveu protegit amb un teixit que a mi em recordava brins de palla entrelligats. A tocar d’aquell paller de pessebre que parlava, m’hi entretenia cada migdia i devien calar fons en mi les ones de la ràdio perquè sempre més ha estat compa­nya tan de dia com de nit. Una tarda, per a grata sorpresa meva, l’Aurora em va portar a l’edifici de Ràdio Sabadell, allà al carrer Convent i, tancats en una habitació de vidre, vaig veure com es posava al cap una mena de casc i fent-me amb el dit posat al nas senyal que no digués res, va començar a parlar al meu costat. La màgia de la ràdio en aquell moment inoblidable va redoblar en mi el meu molt incipient però ja fidel amor per les ones radiofòniques. Aquella tarda, als estudis de Ràdio Sabadell, hi voltaven un parell de joves locutores més que amb el temps farien carrera coneguda: l’Adelina Castillejo i la Julia Otero, amb qui, junt amb l’Aurora Tricuera, en sortir de la ràdio, vam anar a berenar ensaïmada ensucrada i un Cacaolat al recentment inaugurat establiment Viena, el primer de la cadena, allà a tocar del començament de la Rambla.

I avui dissabte tenim de nou la ràdio, la ràdio humil però d’abast universal, ara i aquí, present, per recordar l’Àlex Lliteras. Veu de matí d’Andorra, durant molts anys. Veu modulada i amigable. Veu còmoda i agradable, ben lluny dels esgarips i la cridòria de tantes vedets de la ràdio catalana feta a Barcelona que van a quatre de fondo i fan malbé el saltar del llit. Ben diferent la veu de l’Àlex Lliteras, naturalment amable i sostinguda, gairebé balsàmica, amb gust de matí i d’encetar el dia. Amb divuit anys de vestir-nos la primera hora del matí, l’Àlex Lliteras ens ha preparat l’esmorzar i ens ha encarat amb bons ànims cap a la jornada. Ens ha brindat moments de joia i ens ha fet notar i compartir també la tristesa quan els fets narrats han estat luctuosos o de patiment. Ens ha fet sentir l’Andorra del dia a dia, de la gent del carrer, tan anònima com de la primera fila de la palestra pública.

La seva feina de locutor de ràdio ha estat la d’un professional de cap a peus. Quan va començar de periodista en la premsa escrita –ara el recordo en les habituals visites que feia a la redacció del Diari a mitjan anys noranta per portar en mà l’article que picaria de nou l’Olga Aguilar i corregiria la Pites Roure– no es devia pensar pas que engegaria a les ones de la ràdio del Diari d’Andorra i que aviat aniria cap a la Ràdio Nacional d’Andor­ra, on ha fet un servei al país per tal de contribuir al seu progrés i a la seva evolució. Pel seu programa Ara i aquí hi ha passat gent de totes les procedències i maneres de pensar i amb tothom ha tingut el punt d’honor i la sensibilitat de qui sap enraonar i escoltar. I això és una virtut seva que ens l’ha fet tenir en estima, en escoltar, gràcies a “la màgia de la ràdio que enamora”, com deia l’Aurora Tricuera, la seva veu tants matins de tants anys seguits. I aquest mesos que ha estat sense poder parlar per l’afonia aguda, és ben cert que l’hem trobat a faltar, perquè escoltar-lo era com estar en viu i en present, a la ràdio, perquè la feia viva, i alhora en els nostres quefers diaris. Per això avui som amb l’Àlex Lliteras i recordant-lo li diem adeu.

Li hem d’agrair, també, apropar-nos per la Televisió Andorrana les entrevistes i les conduccions dels debats de les campanyes electorals; el saber estar davant la càmera i dignificar el moment i el contingut. Sàpiga la seva família de la tristesa compartida i alhora el reconeixement i la gratitud que ens amara davant la seva marxa inesperada, amb tanta vida encara per explicar-nos, ara i aquí, a través de la ràdio.