Temps afegit

Ens vam trobar en una cantonada impersonal de l’impersonal Eixample barceloní, Gran Via amb alguna cosa, Villarroel, Viladomat, VilaBorrell. Un Polo vermell atrotinat i a dins, tres persones, ara quatre. Conduïa, fatal i a pas de tortuga, una fotògrafa, però era l’única que tenia cotxe; la seva parella, de copilot i dels nervis, i un altre, un noi molt més calmat. Es deia Alex, sense accent. No li agradava. Eren les nou d’un vespre de principi d’octubre, fumàvem com carreters dins el vehicle, finestres obertes de bat a bat per la calorada, i xerràvem pels descosits. Cap de nosaltres havia fet mai de periodista gaire més enllà de la revista del col·le o l’emissora del barri, i anàvem a inaugurar un diari. L’Informacions Diari. A una banda de la frontera s’acabaven de celebrar uns Jocs, els dels Petits Estats, i a l’altra estaven a punt de celebrar-se els altres.

Vam descartar el túnel, tot car­retera. Carretera, però carretera: l’única autovia de Catalunya des de la guerra –qualsevol– era la de Castelldefels. Deixàvem Ponts passades les onze, aleshores llepant el Segre, i a les dotze encaràvem el pantà d’Oliana, que tenia el doble de revolts (i d’accidents). Mala sort per a la conductora, perquè la resta estàvem cada vegada més engrescats amb tot el que faríem. A l’època del paper, no s’obre un diari cada setmana: en tota la història d’Andorra, un, el Diari d’Andorra, i feia quatre dies. Per a la majoria de nosaltres era l’oportunitat caiguda del Pirineu d’enganxar-se a la professió per la qual sempre havíem sospirat i a la qual era tan difícil enganxar-s’hi, perquè sempre està en crisi. L’oportunitat d’entrar per la porta gran en la vida professional i per la mateixa porta sortir de ca la mama i iniciar la vida adulta, i ens hi vam aferrar amb força. A la una travessàvem la Seu com es travessaven les ciutats abans de les rotondes, en línia recta; al cap d’una estona, un control fronterer que semblava un minipeatge en dia de vaga (si els peatges i Andorra fessin vaga), i a les dues i escaig desembarcàvem, en pantaló curt i samarreta, en una avinguda Carlemany deserta i congelada. Sols i perplexos. De sobte havien volat cinc hores i una estació sencera. I no sabíem que havíem canviat no només d’estació, sinó de temps, d’història, d’espai, de país; de vida.

Els mesos següents vam créixer a la mateixa velocitat, de bòlit, que el país es multiplicava. La reforma de les institucions. La Constitució. La televisió pública. L’escola pública. Vivíem a la redacció i en comuna. Cada dia deu cares noves, de vegades sense temps a posar-los noms. Alguns marxaven sense soroll; altres, amb puntades a les cadires o corrents per l’avinguda Meritxell. De les parelles, o matrimonis, previs, no en va quedar ni una. Se’n van formar de noves. Andorra era una base d’entrenament accelerada; ningú, ni el més volàtil, en quedava al marge. Un microcosmos amb tot el que té el cosmos. Fins i tot equip de bàsquet. Fins i tot seient a l’ONU. Amb tots aquests arguments, dels molts que entraven i sortien, alguns s’hi anaven enganxant. L’únic diari, que de seguida van ser dos, van arribar fins a tres; i revistes, i les ràdios, i les corresponsalies, i la televisió, que també va arrencar. El periodisme es va acostumar al país i el país al periodisme. I, per a un lloc tan petit, no deixa de ser un mèrit a dues bandes.

Quan el Polo vermell se’n va tornar, que va ser dels que se’n van tornar, anava sol amb la conductora. Al voltant eren ja tot Golf. Alguns vam perllongar l’estada un temps. Altres, per sempre.

La primera lliçó que havíem après és l’única que ens resultaria humanament inassimilable: com, un viatge que al principi semblava etern, acaba passant tan ràpid.