I tant que sí, Llitri

Ningú està preparat per rebre de forma sobtada i inesperada la notícia del traspàs d’un amic que en principi gaudia de salut per viure. I molt menys quan aquest amic es company de feina, i encara menys quan era el dia en què esperàvem que ens parlessis del retorn a la feina. El país porta dies plorant-te, hem llegit amb l’ànima trencada com tots els que han passat per la càlida abraçada de les teves xerrades i converses (tot Andorra, vaja) lamenten el teu adéu, no se’l creuen, constància de la petjada que en cadascun d’ells, de nosaltres, has deixat i quedarà amb marca, per sempre, en tots.

Amb tot el que s’ha dit aquests dies, que subscric i accentuo, jo avui vull parlar de la feina, de com aquesta merda de situació deshumanitzant que estem vivint per la crisi de la Covid ens ha fet encara més mal i mes indigerible la teva pèrdua. En el cas dels que hem hagut de gestionar el teu adéu des de la distància amb un dolor enorme, en el cas de la redacció i tota la casa amb llàgrimes als ulls tots els teus companys, tots!, amb un mal a l’ànima que no trobava alleugeriment enlloc.

Els teus amics de feina més íntims, els que hi tenies bon rotllo, els que no t’han pogut conèixer tot i ser companys que han entrat a l’empresa mentre estaves de baixa i amb els que no us portàveu bé o gens bé. Tots van empassar-se saliva per poder treballar sabent que havies marxat per sempre. Tothom t’ha estranyat i s’ha fet el cor fort, tothom ha treballat sense respirar perquè els faltava l’aire, tots han fet la feina amb mal de panxa, plorant sense aturador, sense poder treure’ns del cap la teva imatge i repassar moments amb tu.

Tots han volgut ser-hi, tot i estar destrossats. Ha estat el cop més fort que ha rebut la RTVA des que va néixer, indescriptible la potència eixordadora del silenci sepulcral a tota la casa mentre se seguia treballant per informar els ciutadans de l’actualitat, indemne i insensible a la teva partida, només trencat per algun plor, un gemec o un “hòstia puta” de lament. Tots, absolutament tots van fer un esforç enorme per estar a la teva alçada i homenatjar-te com cal, Llitri, fent ràdio, fent tele, fent periodisme.

Però el més dur encara no ho hem entomat: adonar-nos que no tornaràs a passejar-te amb la teva tassa de l’estudi a la taula, que no tornaràs a repetir per antena el teu latiguillo “és clar que sí”.

Seguir treballant serà dur, parlar de tu en passat, no citar-te al Twitter perquè no ho veuràs, esborrar-te del llistat de treballadors passant del “baixa” a no ser-hi, anul·lar el teu número de telèfon, netejar la teva taula, esborrar el teu pas físic per passar a activar la funció memòria per tenir-te sempre present, perquè sempre et recordarem.

Perquè els que t’hem conegut i els que no et coneixeran et tinguin sempre en ment, l’estudi 1 de Ràdio Nacional d’Andorra passarà a anomenar-se “Estudi 1 Àlex Lliteras”, i tant que sí, Llitri.