És l'administració de justícia la base d'un bon Govern?

Ara fa uns anys, en una conversa informal entre diverses persones, n’Òscar Ribas –sempitern cap de Govern– afirmava que dels tres poders de l’Estat, el legislatiu, l’executiu i el judicial, el darrer era l’únic que no podia deixar de funcionar mai en un Estat de Dret, i Andorra ho és d’acord amb l’article 1 de la Constitució.

La història recent d’Europa ens ha ensenyat com Bèlgica, que acull a la seva capital el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i comparteix amb Estrasburg la del Parlament europeu, va romandre 561 dies sense govern durant els anys 2010 i 2011 i ha continuat endavant sortejant la crisi iniciada el 2008 sense majors estridències. Des del 2019 fins a l’actualitat Bèlgica ha batut el seu propi rècord superant en més de 600 els dies sense Govern, i tampoc ha succeït res d’extraordinari a destacar.

També hem vist com Irlanda del Nord i Alemanya van encetar l’any 2018 sense que haguessin pogut formar govern; també com Espanya ha celebrat tres eleccions generals en quatre anys, amb la qual cosa el poder legislatiu i el govern poca cosa van poder fer, sense majors estridències tampoc; i també com el govern d’Itàlia ha sofert diversos canvis i modificacions en la seva composició que tampoc han afectat el funcionament d’aquell Estat.

Andorra no ha conegut cap d’aquestes circumstàncies, ja que el legislatiu i l’executiu mai han deixat de funcionar. Però, què passa amb el poder judicial? Fa un parell de mesos recordava en un anterior article en aquest mateix rotatiu com l’any 2003 el Consell Superior de la Justícia i el Raonador del Ciutadà ja advertien del retard que s’acumulava en la tramitació dels procediments judicials. Avui recordaré com fins i tot abans, el mateix Consell General l’any 1988 va acordar per unanimitat crear una Comissió Especial de la Justícia presidida pels aleshores consellers Francesc Mora i Narcís Casal. Després d’entrevistar-se amb membres del Consell Superior de la Justícia, de la Batllia, dels Tribunals de Corts i Superior, de Fiscalia General i del Col·legi d’Advocats, efectuava un Dictamen el 17 de desembre de 1999 (vid. Butlletí del Consell General núm. 52/1999) en què, després de recollir les inquietuds dels entrevistats tals que la composició massa política del Consell Superior de la Justícia, la insuficiència del nombre de batlles, la manca de secretaris judicials i d’auxiliars administratius, la necessitat d’especialització de la Batllia i de simplificar els procediments amb una Llei de procediment civil i de jurisdicció voluntària, el gran nombre de casos civils i l’escàs interès per les causes penals; la Comissió Especial va arribar a les següents conclusions: 1) la legitimació del Consell General per raó d’emanar directament de la voluntat popular, per a crear la Comissió Especial per estudiar i analitzar la situació actual de la justícia i les reformes i iniciatives legislatives que se’n puguin derivar; 2) la necessitat que el Consell Superior de la Justícia vetlli per la independència i el bon funcionament de la justícia; 3) es constatava que mentre a Espanya es dictaven 700 resolucions per jutge/any i a França 623, a Andorra la ràtio era de 197 batlle/any, sense tenir en compte la secció d’instrucció penal que no dicta sentències; 4) que les esperes de 6, 12, 18, 24 mesos per obtenir sentència no eren excepcionals; 5) la necessitat de formació específica i continuada dels batlles; 6) que els criteris per a la selecció de batlles haurien de ser les aptituds personals, el coneixement del dret i una certa experiència; 7) la necessitat d’una nova seu de la justícia no per raó d’espai, sinó perquè fos estable en el temps; 8) i que calia evitar que Govern intervingués per raons polítiques, partidistes o altres en els casos concrets.

Del contingut d’aquell informe, enguany, 21 anys després, han aflorat diverses de les seves conclusions. Tindrem uns nous batlles just del darrer concurs, entre els quals un parell de secretaris judicials dels que s’hi han presentat segons publicava aquest diari dissabte 3 d’octubre, no van aprovar l’examen, fet que sembla que no ha obstat el Consell Superior de la Justícia a reconèixer-los uns mèrits per a fer-los dignataris del càrrec, davant d’algun altre candidat que sí que ha aprovat l’examen però no era secretari judicial, malgrat que això hom ho pugui considerar com tot un mèrit. Tindrem també un Codi de procediment civil a punt d’entrar en vigor en contra de l’opinió dels cooperadors de la justícia –procuradors i advocats– i davant el silenci del Consell Superior de la Justícia. I, això sí, ja tenim una nova seu de la justícia que serà estable en el temps.

Entre les diferents raons contràries a l’entrada en vigor del Codi de procediment civil, però, la primera i essencial per a qui subscriu és que aquesta llei fixa uns terminis per a celebrar els tràmits judicials que, si bé en un principi fan creure que el procediment serà molt més àgil, resulta que pel col·lapse i retard en què està immersa la Batllia seran del tot impossibles de complir, la qual cosa comportarà precisament l’efecte contrari de l’agilitat esperada: s’incompliran els terminis de la mateixa Llei des del primer dia. I això no serà el primer cop que passa. I és que si fem memòria, en publicar el BOPA la Llei d’arrendaments de finques urbanes l’any 1993, tothom es vanaglorià que a l’incloure un procediment especial i sumari amb uns terminis molt curts per a practicar proves, conclusions i dictar sentència, en aproximadament 4 mesos es podia obtenir sentència de la Batllia i en dos mesos més del Tribunal Superior. La tossuda realitat de la Batllia ens ensenya però, que malgrat el que disposa aquest procediment especial i sumari que es regula a la Disposició addicional segona d’aquella llei, en l’actualitat els judicis de la Llei d’arrendaments de finques urbanes s’allarguen més d’un any per a obtenir sentència en primera instància, amb la qual cosa s’ha frustrat el que va preveure el Consell General en aprovar la llei. Com també s’ha frustrat la rapidesa que brolla del procediment laboral, que s’allarga molt més d’un any i sovint de dos per a obtenir sentència en primera instància, per a angoixa dels acomiadats sense raó. I el mateix succeeix amb les causes de separació matrimonial, com a situacions sovint punyents per als cònjuges i els fills, que paradoxalment se segueixen per un procediment anomenat “abreujat”, i que si bé pels tràmits que preveu ho és, s’incompleixen sistemàticament pel retard i col·lapse de la Batllia.

De veritat volem la vigència d’una llei impossible de complir en els terminis que preveu? No seria millor primer posar ordre i concert per a redreçar el col·lapse i recuperar el retard?

Aquest article comença amb una pregunta i ara cal donar-hi la resposta amb un exemple gràfic. Al frontis de l’edifici de la Cort Suprema de l’Estat de New York hi podem llegir el següent axioma: The true administration of justice is the firmest pillar of a good government (La deguda administració de justícia és la base principal del bon govern). I doncs, sí, com en tantes altres ocasions, Òscar Ribas tenia raó.