Àlex

No és corporativisme, és justícia i, si volen, amistat i agraïment aquest record per a l’Àlex Lliteras, un periodista tot terreny, passat de la premsa escrita –en mitjà compartit– a l’audiovisual. En tot cas, i sempre, fidel a l’estil de comunicació tan majoritari aquí com allunyat de la mentida, la grolleria, la manca de respecte a persones i institucions com ens arriba a través de les petites pantalles en produccions estrangeres.

Contra el que alguns i algunes poden pensar –i gaudir-ne–, la informació ens pot portar referències de fets tràgics, però no engreixar la tendència a la morbositat, als instints més baixos i primaris, especialment de personatges indefensos, o encara pitjor, que fan de la divulgació i el comentari de les seves febleses una font d’ingressos.

L’Àlex acostumava a buscar fets positius, fins i tot exemplars, a la vida de la nostra societat i entrevistar-ne els protagonistes. Inclosa la difusió de les creacions i els creadors de l’àmbit cultural. O fer que altres es defensessin d’acusacions i sospites públiques, sobretot si no tenien fonament sòlid.

La forta constitució física, i l’afecció, l’inclinava a l’esport. Com a testimoni en primer pla i narrador, primer per escrit en aquest diari, després amb la veu, a la ràdio. I sempre que podia, amb la pràctica personal, amateur, preferentment, del bàsquet.

Entre les mil i una que podríem explicar tots els i les col·legues de professió que hi hem conviscut, el primer record que se’m presenta sol és el d’aquell vespre d’un festival esportiu solidari amb Bòsnia, aleshores en plena guerra, ja fa tants anys.

La jornada consistia en un enfrontament entre els jugadors del primer equip de bàsquet i els del futbol, primer a la recerca de les cistelles i després de les porteries menors del recinte tancat, que no podia ser sinó el Poliesportiu.

Als organitzadors se’ls va acudir, per ampliar l’oferta, que se celebrés com a aperitiu un repte igual entre entrenadors i tècnics dels mateixos esports i periodistes. Va ser el comiat definitiu de les pistes de qui escriu, dictat pel seny i l’edat.

El menys important va ser el resultat, com s’acostuma a dir. Però també com s’acostuma a acabar publicant pels guanyadors, que ho vam ser els periodistes. Al bàsquet, sense discussió i amb claredat, gràcies a l’Àlex i als germans Bartolomé, sobretot. Amb els peus, la cosa va quedar empatada perquè així ho va voler l’àrbitre lleidatà ja retirat Casajuana, que a les acaballes, amb avantatge mínim dels comunicadors, va xiular penal en contra i com que a la primera no va ser gol, el va manar repetir fins que es va fer l’empat que buscava, amb el dubtós propòsit que, donat el caire de l’esdeveniment, no hi hagués perdedors.

Va ser un dia de gaudi col·lectiu i activitat saludable i solidària. Després, molts companys i companyes van anar triant camins diferents. Entre d’altres, els professionals de l’efímera ràdio del Diari amb el seu pla inicial tan optimista d’emetre les vint-i-quatre hores van continuar a d’altres empreses. Com el mateix Àlex a la ràdio pública, en el llarg magatzem matinal. Com els seus col·legues més propers, Xavi Mújal, avui director general de l’ens, Gabi Fernàndez, responsable de comunicació del bàsquet, o Pere Cerón, arrossegat per l’amor a Ses Illes.

Com ja han repetit altres articles i notes necrològiques nacionals, aquest periodista de tots els mitjans –no li ha faltat la tele, com a mínim amb el programa en streaming, l’anglicisme que vol dir emissió afegida d’imatges– ha deixat plantada una fita difícil de superar, en tots els sentits. I les lloances pòstumes, per una vegada, són absolutament merescudes i no –almenys només, en general– fruit del costum de parlar el bo i millor de qui ha traspassat. Gràcies, Àlex, i a reveure. Però sense pressa per retrobar-nos, eh?