Mascareta sí, gràcies

Travessa pel pas de vianants amb el cos encorbat pels anys i ajudant-se amb un bastó. A mig travessar, alça l’altra mà i saluda el conductor del cotxe que s’ha aturat com diu el Codi de la circulació i com ens mana el pensament i el cor. El conductor no li veu la boca ni el nas, perquè el vianant porta mascareta, però li suposa el somriure en saber-se segur travessant el pas de vianants. El vianant avui podrà anar a veure la seva neboda i a comprar mandarines i el diari i tornarà a casa travessant altre cop el carrer pel pas de vianants i amb la mascareta posada.

La mascareta que porta sap que també el preserva i li dona seguretat. No la porta pas per imposició, si bé així ho han manat, la porta perquè se sap més protegit davant el virus que ataca els pulmons i si anés sense protecció tindria més possibilitats d’arreplegar-lo i caure malalt. Porta la mascareta per això, amb tota la llibertat. Cert que les autoritats han manat de portar-la, però no és pas una obligació de mal obeir, al contrari, portar la mascareta suposa una tranquil·litat enfront la pandèmia mundial que ens assola sense distinció de races ni color de pell.

El sentiment de portar la mascareta com a element de seguretat millora l’autoestima, ens fa més humans, perquè des de la nostra individualitat ens adonem que formen part del conjunt d’humans, d’allò que se’n diu l’espècie humana. I notem que en formem part, de la mateixa manera que fa 20.000 anys ho notaven quan s’abrigaven amb les pellisses l’esquena quan plovia tres dies seguits i havien d’anar a mirar les trampes que havien parat als cérvols o els filetons per agafar truites al riu. Amb la capota de pellissa a l’esquena, se sabien resguardats de la pluja, de les inclemències del temps i, en veure que era una pràctica comuna, l’escalfor del cos, benigna i agradable, feia notar l’escalfor del cor i del sentiment compartit, de la germanor, de la fraternitat i l’amistat social de què ens parla el Papa Francesc en la seva novíssima encíclica del 3 d’octubre de 2020.

Portar la mascareta quan anem pel carrer, quan estem en indrets amb gent a tocar, quan ens cal ser davant per davant d’algú, conegut o desconegut, és un goig, no pas un martiri. És el goig de la solidaritat, de contribuir a no escampar el virus, a no haver de donar més feina de la que tenen els serveis mèdics i hospitalaris, a no haver de recórrer a medicaments per curar-nos quan ens en podríem estar. Portar la mascareta és un acte de prevenció que contribueix a disminuir la incidència del virus, a evitar patiments i a evitar morts, és a dir, portar la mascareta fa per donar corda a la vida, a la pròpia i a la de qui viu prop nostre.

Mascareta sí, gràcies, i qui digui: “mascareta no”, que s’ho faci mirar. No té cap raó per rebutjar la mascareta i menys raó de demanar que no en porti l’altra gent. Quan veus que hi ha qui diu que no vol que els seus fills portin mascareta a l’escola i ho expressa com si portar la mascareta fos la cosa més antinatural del món, no podem abaixar el cap i dir-li per compliment que és ben lliure de fer el que vulgui amb la seva salut. No, li hem de deixar ben clar que no pot exposar ni els seus fills ni altres alumnes a contagiar-se del virus pel seu insolidari gest de no voler-la portar. Sí, gest insolidari, antisocial. Davant la pedregada que ens cau i ens bat, amb el virus atacant amb un grau d’afectació molt sever i portant fins a la mort molta gent que hauria viscut i gaudit de la vida encara durant molts anys i que s’ha quedat pel camí, temptar la sort sense portar mascareta és com atemptar contra la vida dels altres. És no voler veure la realitat i enfilar-se a la parra, quedar-se quiet sense fer res.

Posar-nos la mascareta és dir un sí a la vida, fins i tot és dir sí al somriure, malgrat no el puguem veure, però el sabem en la cara que ens mira, acompanyant la mirada agraïda i sincera que ens fita i ens fitem quan portem mascareta. És un sacrifici que hem de fer fins que no arribi la vacuna i tornem a respirar tranquils. Fins que no sigui així, mascareta sí, i gràcies per portar-la. Gràcies a grans i a xics, a gent jove i a gent vella, a qui la porta perquè just comença a caminar per la vida i veu llunyà el final i a qui, havent caminat durant molts anys sap que s’acosta el capvespre i la darrera travessia, però encara té i manté les ganes de viure.