L'eradicació de la pobresa

Aquest any es commemora el 32è aniversari de la crida a l’acció de Joseph Wresinski que va inspirar la celebració del 17 d’octubre com el dia mundial per a la superació de la pobresa extrema i que 5 anys més tard seria reconeguda per les Nacions Unides, tot i que la primera vegada que se celebrà va ser el 1987 a París, quan centenars de persones es reuniren per manifestar-se en honor a les víctimes de la pobresa, la gana, la violència i la por. Donades les circumstàncies, la paraula celebrar aquest any 2020 sembla una ironia.

Voldria remarcar d’entrada l’etimologia de la paraula eradicar que prové del llatí eradicare, és a dir, arrencar d’arrel i la contundència que implica el verb.

No deixa de ser sorprenent que en un món amb un gran nivell de desenvolupament econòmic, recursos financers i mitjans tecnològics, milers de persones visquin en la més extrema pobresa, patint moltes privacions que es relacionen entre si, cosa que els impedeix exercir els seus drets, fet que eternitza així la seva pobresa. Entre les diverses privacions pensem en unes condicions de treball perilloses, habitatges precaris i insegurs, accés limitat a l’atenció mèdica, falta d’aliments nutritius... A més, el gènere, l’edat i la procedència són factors determinants per trobar-se en situació de pobresa.

Tot i que el lema del dia internacional d’aquest any és “aconseguir la justícia social i mediambiental per a tothom”, crec que hi ha un tema prioritari que ha impactat en la nostra societat i que ens ha posat en guàrdia, incrementant així els índexs de pobresa: la irrupció de la Covid-19, que ha anul·lat l’efecte de la recuperació i ha provocat un retrocés fins al pitjor moment de la crisi, que segons l’ONU podria augmentar per primera vegada des del 1990. Situant-nos davant d’un escenari extrem, el nombre de persones que viuen en la pobresa podria augmentar en 420-580 milions.

Si recorrem a l’informe FOESSA (25 juny 2020), ens ofereix unes dades preocupants: actualment 3 de cada 10 persones en exclusió greu no tenen cap tipus d’ingrés. Estem davant d’una crisi d’emergència en l’àmbit de l’habitatge, ja que per l’impacte del coronavirus la meitat de les famílies en situació de precarietat greu (sobretot els col·lectius formats per dones, famílies nombroses i monoparentals, persones migrades...) no poden fer front a les despeses que suposa el pagament d’una hipoteca, el lloguer d’un habitatge i tampoc poden pagar subministraments bàsics com aigua, llum.... Pel que fa a la salut, s’està convertint en un determinant molt influent en els processos d’exclusió greu.

La irrupció del Corona ha provocat també la discriminació d’infants i adolescents pel fet de no pertànyer a la comunitat virtual per falta de recursos, disminuint així el seu rendiment acadèmic.

Des de les Sindicatures ens hem trobat d’una manera molt crua davant d’aquesta nova realitat. Tots nosaltres hem lluitat i lluitem, des del món local, per aconseguir reduir aquestes bretxes tan discriminatòries, entre altres:

Revisant l’atenció a la dependència (recordem la situació dramàtica que es va viure en moltes residències).

Consolidant l’Ingrés Mínim Vital desvinculant-lo del dret a rebre suport per a la inclusió social.

Són vàlids encara els reptes que l’Eva Abellan, presidenta del Fòrum, proposava en el seu article sobre la pobresa l’any 2019: “fer servir el padró com a eina per garantir els drets de les persones més vulnerables, afavorir l’accés a drets universals bàsics com és el dret a l’aigua, regular el preu de l’habitatge...”

La societat en general i els col·lectius més vulnerables en particular hem d’afrontar un futur ple d’incerteses i d’una durada que es fa difícil de preveure. Cap on anem? Què ens depara el futur?

Francesc Torralba des de les pàgines de La Vanguardia (11/10/2020) aventura una possible resposta: “En contextos de dificultat l’esperança és creure en la possibilitat de tirar endavant i per tant és imprescindible. Aquest alè és l’únic antídot contra el nihilisme pràctic perquè l’esperança és el que et posa en acció, si no, porta a la passivitat i al cinisme”.

* Anna Martí Pellicer, Síndica de greuges de la Seu d’Urgell