Contra Verres

“El conreu dels camps subsisteix més per una certa esperança i atractiu que no pel fruit i el rendiment. I, en efecte, a un èxit dubtós i eventual hom consagra anyalment un treball cert i unes despeses certes. A més, el blat a penes té preu, si no és un any de malura; i si, contràriament, hi ha hagut abundància de fruit, ve fatalment la depreciació; de manera que, una de dues: o has de malvendre, si hi ha hagut bon any, o per vendre bé, has d’haver collit poc. Totes les coses del camp són de tal índole que no les governa el càlcul o el treball, sinó les coses més incertes com són els vents i les variacions del temps”. Ciceró retrata fa més de 2.000 anys amb tota cruesa els afanys i els problemes dels pagesos del segle I aC. En el fons del fons, poc han canviat les coses.

Marc Tul·li Ciceró (Arpinum, 106 aC-Formia, 43 aC), orador, escriptor, advocat i polític, fou una personalitat descollant en el dolorós trànsit de la república romana a l’imperi. Protagonitzà un brillant cursus honorum: qüestor a Sicília, edil curul, pretor urbà i cònsol, etapa aquesta que va donar lloc a les famoses Catilinàries contra la conjuració de Catilina. Malgrat ser anomenat pater patriae, el Tribunal de la plebs el va condemnar a l’exili en aplicació de la Llei Clodia. Retornat a Roma va donar suport a Pompeu contra Cèsar en la guerra civil, malgrat que aquest li perdonà la vida. La seva oposició a Marc Antoni (a través de les conegudes Filípiques) va ser-li fatal, ja que el va fer executar a Formia.

Un dels vectors dominants de la seva actuació pública va ser la lluita contra la corrupció política. En destaca l’acusació directa contra Verres, pretor de Sicília. Marc Cató el savi afirmava que Sicília “és el graner de la nostra república, la nodrissa del poble romà”, una província especialment dedicada a l’agricultura cerealística. Ciceró va defensar els sicilians contra el terrible espoli que el pretor els infligia. Precisament Ciceró diu d’ells: “En res s’assemblen als altres grecs: no hi ha entre ells gens de desídia, gens de luxe...”. Per la Lex Hieronica, Roma imposava el delme (la desena part de la collita) per a l’Estat. Verres convertí l’exacció d’impostos en un negoci personal. Fou el més procaç. “Una tal quantitat de blat són obligats a donar per ordre teva. Això no és prou: els exigeixes diners. Te’ls donen. És poc. Manes que lliurin a títol de beneficiari del delmer trenta mil sestercis. Així és que d’una sola ciutat per la violència, les amenaces, la tirania i la injustícia del pretor es treuen trenta mil medimnes de blat i, a més, seixanta mil sestercis.” I continuava Ciceró: “En aquest afer dels cabals públics, jutges, hi ha tres menes de robatori: primera, aquests diners foren dipositats en aquelles societats que els havien lliurats i en tragué un interès usurari del dos per cent al mes (triplicant el que era permès); segona, a moltíssimes ciutats, a canvi de blat, no pagà res; tercera, si a alguna ciutat pagà, rebaixà el compte tot el que li plagué, i a cap no pagà tot el que li devia.”

El dit severíssim de Ciceró acusa directament Verres: “Declaro que tu de Siracusa vas exportar grandíssimes càrregues d’or, d’argent, de vori, de púrpura, grans quantitats de teixits de Malta, moltíssims tapissos, molta vaixella d’aram de Delos, molts vasos de Corint, blat a balquena i mel en abundor; i puix que per totes aquestes mercaderies no s’havia pagat duana, Luci Canuleu, encarregat de percebre els drets del port, n’escriví cartes a la societat.” I afegeix: “Què és més equitatiu, que posseeixi la hisenda qui l’ha adquirit treballant amb les pròpies mans, o aquell altre que se n’emparà a la subhasta només alçant un dit?” Ciceró conclou, tallant: “Aquesta fou la distinció, aquesta la diferència de classes que vas establir durant la teva pretura: els agricultors, esclaus, els esclaus, publicans (recaptadors).” “Com s’explica que Verres amb Aproni hagi portat a la província de Sicília més calamitat que Àsdrubal amb l’exèrcit dels cartaginesos (la 1a guerra púnica), o Atenió amb els seus innombrables esclaus fugitius? (la 2a rebel·lió dels esclaus).”

La corrupció generalitzada era un terrible flagell per a la societat romana i un perill per a l’estabilitat de la república. La sentència de Ciceró ens corprèn encara avui: “Estan de dol totes les províncies; es planyen tots els pobles lliures i tots els regnes reclamen satisfacció per les nostres cobejances i les nostres injustícies; fins a l’oceà ja no resta cap lloc ni tan remot ni tan amagat, on a hores d’ara no hagi arribat l’avarícia i la iniquitat d’homes dels nostres; el poble romà ja no pot sostenir sinó el dol, les llàgrimes, les queixes de totes les nacions.”

Les conclusions que en podem extreure avançat el segle XXI són que qui forneix els aliments a la població, els pagesos, tampoc ara són reconeguts i valorats com caldria i segueixen exposats a la inseguretat econòmica; i d’altra banda, que, malgrat el progrés general, el càncer de la corrupció no ha desaparegut de les nostres societats contemporànies i afebleix i rosega les institucions públiques fins a posar en perill l’estabilitat i la democràcia.

Tots hauríem d’anar Contra Verres.