Les vaques de Pomèro

Entre Andorra i la Vall d’Aran hi ha tres jornades a peu, res de l’altre món per anar-hi a fer tractes de bestiar o a visitar la parentela. Avesats a les carreteres, avui en dia ens pot semblar una aventura fatigosa fer la ruta des d’aquí fins a la Vall d’Aran a peu, anant a seguir els camins vells i a passar les collades i els ports, però fa una mica més de cent anys era cosa comuna. S’hi anava i se’n tornava com qui agafava el camí i anava a Olot a buscar arrels de bruc per fer-ne pipes. Els andorrans, gent de bona cama, es plantaven a Vielha i s’entenien amb els aranesos com de sempre s’havien entès. En la mirada i en el salut, hi notaven la mateixa espurna de llum pirinenca, de serralada compartida. Feien tracte de vaques, o d’ovelles, o de porcs, aquests darrers amb tanta importància ja des de la prehistòria i en època medieval, i avui en dia relegats a granges de les terres baixes. Hauríem de tornar a fer del porc i dels seus derivats un producte alimentari, parió d’aquelles pernes ceretanes i probablement andorranes, perquè Roma en demandava molts de pernils i anar a comprar els curats pels andosins no els suposava res als ceretans i contents uns, contents els altres. A Roma es veu que els agradaven més els curats amb sal –pujada de Cardona per camí saliner emprat des de la prehistòria–, que no pas els pernils bullits que feien a Bretanya o a les terres altes de Britània. Potser els porcs del Bigorre mantenen encara característiques d’aquells porcs criats al Pirineu cerdà i andorrà. Bé podríem mirar de pujar-ne i fer-ne bones xulles cada hivern.

Si en la mirada franca i noble entre andorrans i aranesos hi pervivia el bategar antic de les comunitats pastorals, en les expressions conegudes i fixades amb preclara exactitud geogràfica, es deien i se sentien frases fetes, com ara: “Van farts com les vaques de Pomèro”, dita a la Vall d’Aran, amb paral·lel posem el cas a Soldeu: “Van farts com les vaques d’Ortafà”. Quina joia de certesa de topants i de saber i tenir el país al cap. Deixem-nos estar de GPS i de rutes guiades per estris digitals i reprenguem anar a la muntanya amb la saviesa dels noms apresa dels que en saben, perquè han caminat amb les cames i amb el cor. Amb un mapa de paper n’hi ha més que de sobres i potser fins i tot pot resultar sobrer.

En la manera de dir de l’expressió “van més farts que les vaques de Pomèro” hi podem associar tant la bona capacitat econòmica de la casa o de la persona referida, com la importància donada a l’alimentació, en contraposició a la fam o a la penúria alimentària, amb el benentès de no fer malbé ni un rosegó de pa. De llençar un rosegó de pa, per fer servir la imatge de la societat consumidora i malgastadora que, de massa farta, llença aliments a diari i pertot. I llença i no cull. Quina pena notem i quina tristor ens fa veure cada tardor com pomes i peres, avellanes i potser no tant les nous, fan ballarusca reclamadora als arbres i ens ofereixen els colors de bon madurat, però sense rebre cap mena de resposta per part nostra. I raïms de parra, i ametlles i olives a la terra baixa i magranes i no cal dir aglans i alzines, precisament les que els porcs menjaven amb plaer en sortir a pasturar cada dia.

Arribada la tardor, el rebost per passar l’hivern hauria de ser ja mig ple i abans de la neu ple de tot amb l’arreplegada dels fruits tardorals. Prou que hi podem posar bolets, aquests sí sense fer-los ningú vores i delejats tan bon punt l’olor de terra molla i fullaraca i molsa ens arriba a les narius. Si mai hi tornen a voltar porcs per les solanes i deveses andorranes, farem una passa més i mirarem de no deixar podrir-se al terra ni a l’arbre cap poma, cap pera. Això si no se n’ha perdut la mena i encara en queden com a relíquia. I preguem perquè no s’acabin de perdre els arbres fruiters en terra andorrana. Preguem i fem per valorar l’agricultura rebuda com a llegat de tantes generacions que, sense anar fartes com les vaques de Pomèro, com les vaques d’Ortafà, tenien per sagrades i respectades pastures i conreus, herbes sanitoses i arbres fruiters.