La tarda al parc

Avui, en el moment d’escriure aquesta columna, és dissabte. Aquesta nit tornem a l’horari d’hivern i demà es farà de nit una hora abans. Al parc des d’on escric, a Barcelona, la gent passeja, i a l’horitzó encara queda l’última llum del capvespre.

Abans d’anar al parc he caminat pel barri. Ho he fet per carrers on hi acostuma a passar poca gent, de la mateixa manera que, des que tenim la pandèmia a sobre, ho faig a Andorra: cercar llocs poc transitats, allunyar-me de les grans aglomeracions i, en la mesura d’allò possible, buscar llocs tranquils.

He sortit de casa per estirar una mica les cames després d’haver vist per televisió el clàssic de futbol Barça-Real Madrid, amb victòria dels blancs. Als estadis no hi ha gent, ni caliu, i el futbol com a espectacle perd gran part del seu atractiu. Curiosament no deixa de ser atractiu que perdi part del seu atractiu: frena passions en alguns casos que estan absurdament desbocades.

En qualsevol cas, després d’una petita decepció, o, en altres ocasions, de certa alegria, està bé sortir de casa, caminar, respirar l’aire encara que sigui a través d’una mascareta: viure les sensacions del poble o de la ciutat.

Ara escric des del parc i penso que m’agradaria seguir amb aquest i d’altres bons costums, amb pandèmia o sense, i espero que les circumstàncies actuals no portin al confinament generalitzat com va succeir fa uns mesos.

Avui encara fa una temperatura agradable, però el fred vindrà i les tardes seran curtes. Els que pensàvem que amb l’arribada de l’estiu i la calor diríem adeu al virus ens vam equivocar. Però sempre és millor ser positiu; pensar que el malson ha d’acabar, que té els dies comptats.

No hi podem fer gaire més. Donar coratge a les famílies que han perdut persones estimades. Desitjar que qui pateix la malaltia es recuperi i enviar un missatge d’ànim. Intentar que el missatge arribi a qui pateix unes conseqüències econòmiques devastadores i confiar en l’amistat i generositat dels més pròxims.

Quant de temps pot aguantar un bar, un establiment, una botiga, tancat? El millor és ajudar en la proximitat, que quan es pugui cal retornar al llocs que compten amb nosaltres per sobreviure.

Ser el màxim de prudent i complir les recomanacions que ens demanen. No perdre el temps en conspiracions que no porten enlloc, i sempre intentar veure la solució en un futur pròxim; confiar en la gent.

No visc amb por; intento gaudir al màxim de les coses que m’agraden. Així que em protegeixo, no em moc gaire, i avui passo una estona al parc i escric aquestes paraules.