'Angelus Novus'

Ara fa uns dies, en un article publicat en aquest mateix mitjà sota el títol El futur i la tempesta, l’amic Joan Massa feia servir la novena tesi de la filosofia de la història de Walter Benjamin i la menció al quadre Angelus Novus per concloure el següent: ens trobem de ple en una tempesta que anomenen progrés, que ens empeny irresistiblement cap al futur, allunyant-nos del paradís i envoltats d’un munt de runes. Vull aprofitar aquesta reflexió per temperar aquest pessimisme davant l’incert cicle de l’esdevenir.

Paul Klee és un grandíssim pintor del qual jo no havia sentit a parlar mai en acabar el batxillerat. Els pintors d’entreguerres no formaven part del programa educatiu, una llàstima. Paul Klee va pintar l’Angelus Novus l’any 1920. Fent una referència talmúdica als àngels que es creen en cada instant per lloar Déu i dissoldre’s d’immediat, el dibuix del Nou Àngel ha estat objecte de moltes interpretacions del que volia significar el pintor.

Perdona Joan la meva gosadia i deixa’m aprofitar aquest continu d’àngels nous que es van creant i esvaint per referir-me al mecanisme schumpeterià de la destrucció creativa i albirar un futur menys pessimista. Josep Alois Schumpeter, en la seva famosa obra Capitalisme, Socialisme i Democràcia, descriu el mecanisme pel qual el capitalisme sobreviu a la inexorable crisi de la plusvàlua que pronosticava Marx. Ens argumenta que, mitjançant la força disruptiva de l’emprenedor, de l’àngel nou, s’evita caure en la perversa dinàmica capitalista d’esgotament i usurpació de la plusvàlua. Una dinàmica descrita per Marx, que provocaria la mort del sistema de lliure mercat i l’aflorament del comunisme.

Per altra banda, el neguit davant la colossal crisi actual no pot ser comparable amb el d’aquells anys que van compartir Benjamin i Klee. Puc entendre el sentiment fatalista que envoltava les dècades dels anys trenta i quaranta del segle passat, amb les ferides de la Gran Guerra sense tancar i Europa a les portes de la implosió. Però em permeto un vot de confiança en el progrés, fins i tot si guanya Trump.

És veritat que avui sembla que tot es desmanega, que estem envoltats de runes, i que bufa un vent que ens empeny i allunya del paradís. És veritat que el capitalisme industrial taylorista pot ser substituït pel capitalisme de la vigilància, en el qual no es fabricaran cotxes en una cadena de muntatge despersonalitzada, sinó que la mercaderia serà la predicció del nostre comportament. És possible que nosaltres esdevinguem el producte i ens alienem com quan calia un cronòmetre i moviments musculars pautats per millorar la productivitat, però també és veritat que Standard Oil Trust va ser desmantellada per les lleis antitrust, i que Google i Facebook ja comencen a ser vistos com a monopolis naturals i els seus algoritmes com a béns públics. El model de cogestió alemanya, els interlocutors socials o la Unió Europea no es podien ni somiar en les tertúlies de Blaue Reiter o dins de l’edifici de la Bauhaus.