Per molts anys Sergi Mas!

Fa un any la colla de mossèn Cinto lligàvem cel i terra andorrana de la mà de Llorenç Soldevila. “Podríem veure’l i parlar amb el Sergi Mas?”, em va dir. I tant! Baixant d’Ordino, ribera verdagueriana essencial, van poder veure, escoltar i parlar amb el Sergi, al bon sol de migdia de Sant Julià. Sempre a punt per a la conversa, prest a esmolar el pensament, vam gaudir i ell i tots ens vam sentir contents i alegres com un gínjol.

Ahir el Sergi Mas va fer noranta anys. Ballarusca de fulles de tardor als arbres i coloraines alades gronxant-se en nítida llum matinal. Ragen les fonts, el cant de la Valira se sent de lluny. Passen estols de pinsans atipant-se de borrons als marges del Forn i de Rigoder. Perlegen amb el sol les cols i bledes dels horts de Giberga, de Colat, de Peretol. Les vaques del Saboiano i les egües de Ramonguem fan mossades de felicitat abans d’arribar el claustre de l’hivern. Els coloms de la plaça de la Germandat de Sant Julià fan festa grossa d’anissos i de bon gra. El Sergi s’ho mira cofoi tot girant la vista enrere i adonant-se que els anys pesen però que el llibant de la vida li ha permès pouar aigua fresca i seure cada dia després de guanyar-se el jornal. Noranta anys de traginar rulls de cirers, de freixa, de noguer. Dies i dies i nits i més nits de donar forma al fang, de modelar figures de consellers i marededeus de Meritxell i d’enfornar majòliques, de coure les seves creacions i les de la Maria. Estones llargues de musicar boix, d’amorosir-lo amb les mans i amb la mirada. Pauses de calma i de silenci, per deixar dormir les peces i rumiar si la gúbia ha d’enfonsar més o el darrer retoc ja només serà un petó a la galta. El Sergi n’ha fet molts de petons a la fusta transformada en obra, esdevinguda amant per una temporada. Petons i pessigolles, carícies i xiuxiuejar a l’orella. Al seu obrador, al seu íntim i recordat taller d’Aixovall, hi han pres vida escultures i plafons, arquitraus i volutes, balustres i catxapits. El mestre d’Aixovall ha esculturat fusta i pedra –ara recordo com l’any 2002 desbastava, a cops d’escarpra, davant de casa i a la vista del gats, la pedra d’on sortiria l’estàtua de mossèn Cinto que hi ha al Parc de la Mola de les Escaldes. Però si els gats del Sergi recorden totes i cadascuna de les seves creacions, perquè li han estat i són bona companyia, allò que mes recorden és veure’l dibuixar i pintar literalment abocat a sobre del paper. Els extraordinaris, perquè ho són, dibuixos i quadres del Sergi han estat fets amb una laboriositat i dedicació monacal, a l’estil dels més prestigiosos monjos il·lustradors medievals, que hi deixaven les celles a l’hora de crear les fantàstiques filigranes il·luminades. Amb la mirada a dos dits del paper, en una perspectiva que ha de resultar psicodèlica i altament estimulant de la ment, el Sergi Mas ha gravat, ha dibuixat i ha pintat obres de mides grans i de singularitat cromàtica i temàtica sense paral·lel. I ho ha fet sense fer soroll i amb humilitat i bon cor, cosa que alguna vegada li ha suposat algun desengany motivat per aquelles altives maneres de fer de reietons culturals, instants de disgust que queden oblidats i eclipsats per tanta gent a tothora i de cor que valora la seva obra i l’estima, perquè s’ho val.

La lluna formatgera ha vingut a saludar els teus noranta anys Sergi. Et fa l’ullet des de la Peguera sabent-te al niu d’àliga de la plaça de la Germandat, com durant tants anys et saludava al coval d’Aixovall; lluna amorosa amb tu i els gats, amb la parra de raïm dolç i amb els rossinyols de Santa Filomena. Quan vas arribar amb la Maria a Andorra l’any 1957, ja ben aviat t’espiaven les goges i el tamarro, les nivaires i les nimfes. Sabien que les mouries del cau i les faries dansar les més belles danses engalanades amb grandalles a la claror de la lluna o voltades de cuques de llum. Ben aviat també vaques i egües i bous i mules i gallines amb sabates i capons amb esperons van somoure els noms de bordes i cortals, perquè intuïen anys venidors amb estampes reals que plasmades per tu esdevindrien vius testimonis, en fondre’s, en cada desglaç, en bona part, l’ancestral cultura andorrana. La cultura que justament i amb el teu treball d’artesà ens has preservat en el gustós caliu de la llar i l’hem vist saludar-nos sortint fumeneja amunt cap al cel estrellat. I també ben aviat amistats lligades i bones companyies: el Pere Canturri; l’Esteve Albert; l’Anglada; el senyor Rebés; el Cardona; el Burgués; el Casi, amb qui tanta feina heu fet i feu a peu del batec autèntic de país que és la fira del bestiar; el fi ebenista Miquel Vila, cercant velles caixes i escons pels pobles; el Toni i la Victorina; el Toni Farré; el Ramon i la Maica; el Jesús Babià i tants altres que avui et saluden des del cel o des d’aquí a tocar.

Per molts anys Sergi! Quan passi la pedregada del virus tenim dues coses pendents: la primera serà agafar carretera i manta amb el Ramon Viaplana i cap a Consuegra a besar les parets del Clavileño i entrar al molí i emocionar-nos recordant el Pere Canturri a dins d’aquella clova que és amalgama feta d’ensonyaments i de pau andorrana i toledana. La segona cosa que farem serà procurar-nos uns capfoguers antics i una paella foradada i anirem a torrar dos quilos de castanyes al monestir d’Elins. Així pel camí i allà davant del foc, fent cara de bons minyons –t’ho puc ben assegurar–, la farem petar.