Sergi Mas

Per a ell no són res, o sembla que no siguin res, noranta anys, complerts abans-d’ahir o, en tot cas, el darrer divendres, dia 30. En les seves darreres imatges el veiem com sempre. Només ens adonem del temps transcorregut per l’abundància –i la qualitat- d’una obra que no cal anar a buscar perquè et surt al pas, sobretot si parlem del vessant escultòric. En tot cas es pot ignorar l’autoria; delicte de lesa ignorància, fins i tot de lesa sensibilitat.

Si pugem a un dels dos santuaris emblemàtics, al de Meritxell ja no trobarem la seva imatge de la patrona nacional, robada i cremada un dia. Però al de Canòlich no podrem escapar de la vista del seu mosaic de l’aparició, ni de la marededéu, de la qual va fer una còpia per si de cas –o la còpia és l’exposada, i l’original la guardada?

Uns parlen i no acaben de la seva Sagrada Família de l’església de Sant Pere Màrtir, d’altres, de Les Benaurances a la façana de la mateixa església escaldenca; el tarannà sorneguer i un tant descregut sembla reflectit una vegada més en la seva Arnaldeta de Caboet, del Prat Gran de la mateixa paròquia. I així podríem continuar, amb un catàleg que per estendre’s al món, arriba al santuari de Jerusalem, al Museu de l’home de París i al Vaticà.

Fins i tot molts dels que no coneguin la seva obra permanentment a l’abast de la mirada pública, han de tenir el nom com a testimoni de la seva condició de referent nacional i local: el Premi Sergi Mas que va crear Govern per promoure la creativitat dels artistes joves, i l’Escola d’art comunal Sergi Mas de Sant Julià, la seva parròquia de tota la vida des que va trepitjar terra andorrana, on hi ha una altra de les seves petjades monumentals: la font Garlandes i flors. I a falta de condecoracions nacionals instaurades, és un dels pocs andorrans distingits com a Chevalier des arts a des lettres pel govern francès.

Amic dels amics, company dels companys, s’ha delit sempre per il·lustrar –que és donar llustre– a llibres d’autors nacionals; de les Llegendes d’Andorra dels anys seixanta –ara molt difícil de trobar i que mereix de sobres la reedició pels textos i els gravats– als més recents com ara dues novel·les d’en Peruga, dos poemaris d’en Gibert i Les vacances de xics, de Pilar Burgués... que esdevenen amb la seva aportació edicions de luxe però a preus de rústica.

I com que, posat a fer, també escriu, aquí ha quedat Cassigalls amb textos i imatges propis, per a qui el pugui trobar. Una altra petjada perdurable és el documental, amb el nom de l’artista com a títol, produït per la Societat Andorrana de Ciències i dirigit pel net, Hèctor.

Una més de les malediccions de la pandèmia és que, amb motiu d’aquest aniversari rodó, no li puguem retre un homenatge multitudinari, que es mereix i que sens dubte ho seria, tots els admiradors, inclosos els membres de les institucions que ho han estat al llarg de tantes dècades.

Ens queda, però, per a record personal o familiar la carpeta amb dibuixos, litografies, una aquarel·la i un conte, tot obra seva, amb un títol ben actual, encertat i expressiu: I malgrat tot, Hi floriran grandalles. I per cert, com es correspon amb la modèstia de l’autor, per un preu a l’abast de qualsevol butxaca. Una vegada més, producció de l’Editorial Andorra.

Deixeu-me personalitzar i acabar dient-li directament: Esperarem deu anys, Sergi, i quan hagi passat el malson, i ens puguem retrobar “molts, tots, com més millor”, per mostrar-te en massa tanta admiració i estimació com t’has guanyat amb tot mereixement. Els qui arriben dels que ara ja són grans, que tu segur que hi seràs.