Preocupacions a banda i banda de l'Atlàntic

Demà se celebren eleccions presidencials als Estats Units d’Amèrica (EUA). Els últims sondejos tornen a donar un marge no gaire gran de victòria a favor del candidat demòcrata, Joe Biden, enfront del president sortint, Donald Trump. Tot i que el context és totalment diferent del de fa quatre anys, les enquestes actuals em fan reviure allò que auguraven per les presidencials del 2016. Principalment, que la cosa aniria ajustada i que probablement Hillary Clinton acabaria guanyant. El resultat ja el sabem i el món no és el mateix, ara, que fa quatre anys. I no només ho dic per la pandèmia actual, que també, però, sobretot, per la política nacional i internacional, liderada per l’ala més conservadora del partit republicà, el qual, ara més que mai, ha confiat totes les seves esperances en la figura messiànica de Donald Trump.

I si parlem d’esperança, visc amb preocupació i expectació que no es torni a produir una victòria del populisme més retrògrad i conservador. Però el sistema electoral nord-americà és poc representatiu i, com en el cas de les territorials andorranes, qui guanya la circumscripció, s’emporta tots els escons. I aquí han jugat un factor clau les temàtiques principals de la campanya electoral, amb el coronavirus i el sistema sanitari americà com les dos qüestions i preocupacions primordials de la ciutadania nord-americana.

Per aquest motiu, i preveient la importància d’aquestes temàtiques, així com la crua realitat, els republicans no han pogut oposar-se a l’Obamacare (la Llei de Protecció i Cura al Pacient, aprovada durant el primer mandat de l’expresident Barack Obama), que ha permès accedir a una assegurança mèdica privada amb preus subvencionats a 20 milions de persones. No ho van aconseguir ni abans de les eleccions legislatives del 2018 (també conegudes com mid-term elections), on els republicans tenien la majoria tant al Congrés com al Senat. A més a més, ara han hagut d’acceptar que el Congrés (de majoria demòcrata des de les mid-term de fa dos anys) aprovés ajudes de 175.000 milions de dòlars per fer front a la pandèmia, establint la gratuïtat dels tractaments de Covid-19 per al conjunt de la població. Per tant, els Estats Units han apostat per primer cop per un sistema de sanitat universal, aplicat a una sola malaltia.

Una sanitat universal de la qual vaig poder notar la seva absència quan vaig viure a Boston, l’any 2018. Allà vaig veure clarament les diferències socials entre aquells que podíem pagar-nos una assegurança sanitària privada i aquelles persones que no podien fer-ho. Una de les coses que més em va impactar era veure com, cada dos diumenges, un metge donava visita de forma altruista i gratuïta a l’entrada del supermercat on jo comprava habitualment. La cua de persones que volien ser ateses acostumava a girar la cantonada d’un carrer més llarg que l’avinguda Meritxell. Aquella experiència em va fer evidenciar, de primera mà, allò que la teoria ja m’havia ensenyat: en una economia ultraliberal com la dels EUA, les persones malaltes no són pacients, sinó consumidores, i el sistema sanitari, un servei més de l’economia productiva.

Però, com vaig poder viure en persona a les eleccions legislatives del 2018, el que està clar és que el model sanitari tornarà a ser una variable determinant dels resultats electorals. Sobretot en un país on l’accés a aquest depèn de si tens o no una assegurança privada, la qual molts cops està connectada a tenir una feina. I, segons les últimes dades oficials del Bureau of Labor Statistics (l’Oficina d’Estadístiques Laborals del Departament de Treball dels EUA) del setembre del 2020, 12,6 milions de persones es troben a l’atur, la qual cosa significa milions i milions de persones sense accés al sistema sanitari. Aquest fet no ha fet més que revifar dins la societat nord-americana el debat al voltant d’encaminar el model sanitari vigent cap a un sistema sanitari públic.

La situació de pandèmia, a mi, també m’ha fet revifar debats, preocupacions i paral·lelismes entre Andorra i els EUA. Més enllà de les similituds del sistema electoral, anteriorment esmentades, el que més em preocupa és el nostre model d’accés al sistema sanitari. Perquè, com als EUA, a Andorra la cobertura sanitària està connectada amb la feina d’una persona. I això, afegit a un context com l’actual de pandèmia, suposa una problemàtica majúscula. En primer lloc, per la facilitat en què la legislació andorrana permet l’acomiadament no causal, fet que facilita l’augment d’acomiadaments. En segon lloc, perquè aquests nous acomiadaments suposen no només un empobriment i una desprotecció, sinó que a Andorra suposa la sortida de la persona acomiadada del sistema de cobertura sanitària pública.

Per tant, ens podem trobar que, amb l’avenç de la pandèmia i amb la finalització dels ERTO, no només un gran nombre de persones es quedin sense feina, sinó que, a més a més, es quedin sense cobertura sanitària. Un fet que evidencia com el nostre model no garanteix un dret tan bàsic com el de la salut. I un fet que s’agreujarà si la crisi sanitària continua.

Estic preocupat. Pel que pugui passar demà els Estats Units, però també pel fet que avui aquí, a Andorra, com als EUA, no tenim garantit l’accés a la salut pública universal. Un dret establert en l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans i en la Constitució de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la qual postula que “el gaudi d’un grau màxim de salut és un dels drets fonamentals de tot ésser humà”. Ara és el moment de repensar el sistema per assegurar el dret a la salut al conjunt de la població.