Les meves àvies no entendrien res

L’altre dia vaig anar al cementiri a veure les meves àvies. Era un diumenge rúfol, ja passava de les set de la tarda i vaig decidir sortir cap a Santa Coloma sense saber si el trobaria obert. Em vaig posar a caminar ràpid, d’aquella manera que quan portes tres minuts saps i lamentes que qui et vegi aviat tindrà una imatge i l’associarà amb un nom: Mariano Rajoy. I a les 19.17 hores, aproximadament, i després de recórrer esforçadament els darrers metres (riu-te de l’Angliru), em vaig plantar al cementiri. Recordava confusament els enterraments de les dues, hi ha coses que un arxiva sense més, i mai havia anat a veure la tomba que comparteixen. La família les va posar juntes perquè es portaven molt bé, som cabrons però no tant. Un cop a dins vaig anar on em pensava que les trobaria i res. Res a la primera, a la segona, a la tercera… Res. Vaig saludar amb un somriure la meva tieta Ana Mari, el meu tiet Eloi i moltes persones conegudes o relacionades amb coneguts que descansen allà. Era fosc i algunes de les zones del cementiri no són precisament Times Square i allà estava jo, sol perquè no hi havia ningú més, recorrent-lo tot amunt i avall amb la llanterna del mòbil. I res. Passats uns 15-20 minuts vaig deixar anar un: “Pacaaaaaa, Justaaaaaa.” I res. He de dir que si arriben a contestar em faig pipí a sobre en un nanosegon però no és pas mentida que les vaig cridar.

Ser allà al mig una estoneta em va fer pensar, més sentir que pensar, com darrere de cada nom esculpit a la pedra hi havia hagut una vida. Més llarga o més curta però segur que plena de grans experiències. De primers petons, de batalles guanyades i perdudes, de coses que es van dir a temps i de coses que no. I tot d’una em vaig sentir molt irrellevant si no em podia mirar en els ulls de les persones que estimo i m’estimen. No volem dir res, no som res, si no ens expliquem a través dels nostres afectes. I un descregut de manual com jo allà estava un diumenge de Tots Sants al vespre visitant un cementiri buscant mirar el lloc on vam enterrar les meves àvies buscant alguna cosa. Què exactament? Les mes àvies van ser, i no és el primer cop que en parlo públicament, els pilars de dues famílies. Dues senyores vídues d’Almeria i Tobarra que van passar la guerra civil espanyola i que van acabar trobant una estranya atracció magnètica cap a aquestes valls que les va acabar portant cap aquí amb la seva prole. La Paca i la Justa sempre han estat el meu ancoratge intel·lectual i suposo que volia posar-me davant d’elles com feia quan era petit per veure si m’afluixaven cinc duros (alguns dies 20). I això buscava. La pessigada a la galta, el petó o els cinc duros que sempre donaven a Gabrielín (també acceptaríem Gabrielito com a oficial). Buscava el refugi més íntim on amago totes les meves pors i incerteses per mostrar orgullós els meus dos comodins de sempre i demostrar que podia lligar jugada i seguir endavant.

I sabeu què? Que no hi va haver collons. No les vaig trobar. Eren dues dones molt consagrades i molt bromistes o sigui que el proper dia que baixi em presento allà amb una ouija a veure si m’indiquen. La meva excursió de diumenge només pot voler dir una cosa. Tot això que està passant ens està portant a regirar en els nostres arsenals per trobar les eines per salvar el dia, la setmana, el mes i anar avançant cap al retorn a allò que teníem abans. Que no era un món perfecte però que comparat a com ho passen a d’altres llocs del planeta estava prou bé. És per això que si som capaços de dedicar uns segons cada dia a intentar empatitzar amb les realitats que no són la nostra segurament el nus que tenim tots a l’estómac collarà menys. El bitxo aquest està demostrant fins i tot als més tibats de la colla que som tremendament vulnerables. A més, el coronavirus ha tingut a bé presentar-se aquí en una època en la qual hi ha una enorme distància entre com d’intel·ligents som i com d’intel·ligents ens pensem que som. Quan fa un segle la pandèmia ens va venir a veure es va trobar un món ple d’injustícia, classisme i analfabetisme. I el va rebentar. La pandèmia no perd mai. Ni empata. Quan es va començar a reconstruir tot, en l’horitzó s’albiraven borroses però persistents tot de reformes que marcarien el segle XX. Els fonaments de la nostra civilització. I cap allà va anar el món. Amb múltiples entrebancs però en l’horitzó sempre van estar sense moure’s assumptes com la democràcia, la llibertat, la igualtat o la justícia. Segurament no som on hauríem de ser però ens hem mogut i ha estat sempre cap endavant. Ara la pandèmia ha tornat i per obra i gràcia del capullo aquest de l’Steve Jobs (estem seguint un paio que va ser un imbècil tota la vida i hi hauríem de pensar) el tema ens ha agafat mirant tot el dia una pantalleta que portem a la butxaca. I aquests som nosaltres ara. Sabem llegir, podem votar, tenim vacances i en aquesta part del món gaudim de macarrons i aigua calenta cada dia, però cada dia necessitem més que ens validin que som feliços per ser-ho. He tingut un bon dia. Sí? L’he tingut? Vaig a preguntar-ho a Siri. Ens estem tornant (jo el primer de la fila, que no me’n salvo) uns personatges molt poc interessants que tot ho envernissem d’excuses i que mai tenim la culpa de res. I sabeu què? Que jo també em faig moltes preguntes cada dia sobre totes les restriccions i que algunes no les entenc, i això se m’està fent molt llarg i no tinc ni idea de com de masegat en sortiré però no em poso cada dia davant de la tele o de les xarxes i penso que tots els que no pensen com jo són uns idiotes. La llibertat d’expressió és un instrument preciós pel qual molts es van deixar la vida en el passat. I ara l’estem tocant fatal. Queixar-se de tot i per sistema és una falta de respecte als grans debats que ja hem resolt i els que vindran. Si no parem de pensar que tot és una merda algun dia potser serà veritat. Per cert, les meves àvies no entendrien res.