No per dir-ho clar s'entén millor

“Estem tan absorbits per omplir de vida el nostre dia a dia, que el passat, del qual podríem aprendre moltíssim, no ens interessa recordar, i el futur, el contemplem només per satisfacció de l’egoisme d’un present incert i efímer.”

En concordança amb totes les èpoques transcorregudes des de l’evolució desigual de l’espècie humana, les diferències socials en el conjunt dels ciutadans, desafortunadament a tothora hi han estat presents. La classe baixa, la mitjana i l’alta, més conegudes per llurs maldats que per les bondats.

Tal vegada, avui dia ja es podria parlar de la volatilització d’una d’aquestes classes: la mitjana. Aquesta que tant panís havia aportat en les últimes dècades a les arques dels estats.

Tot fa pensar que l’han deixat anar rodolant escales avall sense gairebé pessigollejar els esgraons, com igualment es va començar a fer, ja fa més anys, amb el petit comerç i la petita i mitjana empresa.

Si preguntes el motiu, et diran que els temps canvien. O que són altres temps. O que els temps ja no són els mateixos. Sempre surt el temps com si ell fos el culpable de les nostres espifiades o encerts, i és indiferent el governant de torn que porti la batuta de lil·liputenc. El missatge és el mateix, que cadascú s’emmotlli com pugui i es resigni a la seva sort en la pretesa transformació vers un nou model de societat mundial.

Model...? Nova revolució, i no per estar projectada deliberadament per altres generacions, serà dissemblant en maneres i formes i a la fi, en conseqüències, com en la revolució industrial del 1760, que va perpetuar-se durant uns 80 anys o la bolxevic del 1917. Els passats es repeteixen.

En un marc globalitzat per imposició, quelcom està accelerant la revolució de la sofisticació tecnològica, sigui per virus il·legals, sigui per la pròpia força de l’afany progressista, qualsevol que sigui farà que moltes més persones es trobin substituïdes per altres mitjans, com ha anat succeint des de la invenció de la primera màquina de vapor. Ja és un fet manifestat públicament, cal prosperar a corre-cuita i al preu que sigui, no fos cas que perdéssim el trenc que probablement ni el maquinista sap cap allà on va.

Aleshores, com ens fornirà el demà?, car el proppassat ja el coneixem, doncs hi havia treball, hom es guanyava un jornal que arribava a cobrir les obligacions mensuals i més, i dels estalvis, en rebies un bon rèdit. La classe baixa disminuïa, les empreses eren la segona llar. Sí!, hi havia inflació, però ara no n’hi ha i els preus cremen. Indubtablement uns anys de gallines d’ous d’or aquests d’abans del maleït Covid-19 o 17 o 15, o de l’any que vulguin fer-nos creure.

Tanmateix, tot plegat preocupa força. Els desconeixements dels canvis i del virus, sobretot t’amoïna el criteri que pot tenir la saviesa com a base que promou els esdeveniments, veient la pallassada que fan alts mandataris i d’altres també, tocant-se l’os de la música com amical salutació. No fos cas que una encaixada de mans amb guants ens infectés. Al minut, ja anirem amb el desori de regles, uns al costat dels altres a dinar ben cofois i apilotonats. Què cal pensar? Igualment hem pogut observar de portes enfora la tolerància d’uns comerços i la rigidesa d’un altres, amb llurs exposats empleats remenant infinitat de productes sense protecció a les mans.

Una persona que estimava molt, en alguna de les seves ensenyances diàries em deia; mentre hi hagin rucs hi haurà que aniran a cavall o, no vulguis que et facin combregar amb rodes de moli per més pèl que tinguis al clatell. Qui diria que han passat 60 anys d’aquelles prediques de gat vell i que res hagi pogut fer canviar els murris comportaments del tarannà de les persones, però què hi podem fer?, fins a la mort hi arribarem vius.