Per una cobertura sanitària pública universal

Fa tot just una setmana publicava al Diari un article sota el nom Preocupacions a banda i banda de l'Atlàntic. A l'article volia evidenciar dos neguits: el primer, el situava a la banda oest de l'Atlàntic i, a hores d'ara, sembla menys preocupant amb la victòria de Joe Biden a les eleccions presidencials dels Estats Units d'Amèrica; en canvi, el segon neguit feia referència a la universalitat de la cobertura sanitària pública d’Andorra.

Així mateix, acabava l'anterior article plantejant la necessitat de reformular i repensar el model de cobertura sanitària pública d'Andorra, per tal d'assegurar la seva universalitat al conjunt de la població. Deixant de banda el model liberal dels Estats Units, m'agradaria fer referència als dos principals models de cobertura sanitària existents a Europa: els models dissenyats per Bismarck i Beveridge.

El primer neix a Alemanya a finals del segle XIX de la mà del canceller Otto von Bismarck, el qual, alarmat pel creixement del moviment obrer, decideix crear un model de protecció social parcial dels treballadors basat en assegurances obligatòries. Aquest model dividia aquells treballadors amb una feina remunerada assegurada, d'aquells amb feina sense assegurança. Per tant, només aquells que tenien una assegurança, gaudien de protecció social. En el model de Bismarck les dues parts de la relació laboral (treballador i empresari) són corresponsables del finançament de la seguretat social, a través de quotes contributives, en ser un model basat en la protecció al treballador, en lloc del ciutadà. En els casos més extrems de pobresa, però, la protecció i cobertura sanitària recau en l'Estat. Avui, es basen en aquest model estats centreeuropeus de tradició conservadora com la citada Alemanya, però també ho fan França, Àustria, Bèlgica, Luxemburg i Holanda.

El segon model fa referència al plantejat pel polític britànic Lord William Henry Beveridge, el qual neix en un moment justament posterior a la Segona Guerra Mundial, amb la creació de l'Estat del Benestar i amb el desenvolupament de l'edat d'or del capitalisme. Aquest model es va traduir en la creació del sistema nacional de salut (l'NHS, National Health Service) per la població del Regne Unit. Concretament, aquest model es basa en la universalitat i l'equitat, on tot ciutadà resident té dret a la cobertura sanitària pública i on el finançament de la sanitat pública es basa principalment en els pressupostos de l'Estat. Avui, segueixen aquest model estats com el citat Regne Unit (el qual no ha eliminal’‘lNHS, tot i anys de privatitzacions del Govern neoliberal de l'exprimera ministra Margaret Thatcher), Suècia, Finlàndia, Itàlia, Dinamarca, Espanya, Noruega i Portugal.

Partint d'aquests plantejaments, veiem com el model andorrà de cobertura sanitària pública és més pròxim al model de Bismarck. I així ho estableix l'article vuitè del Text refós de l'articulat de la Llei general de sanitat, del 20 de març de 1989, amb la incorporació de totes les modificacions, les addicions i les precisions aportades per la Llei 1/2009, del 23 de gener. Concretament, aquest diferencia tres tipus de cobertura: una de copagament dirigida als col·lectius protegits pel sistema de seguretat social (apartat a); una de gratuïta dirigida als pacients andorrans i als residents al país que demostrin no disposar de recursos econòmics ni altres possibilitats de protecció social, així com als pacients no nacionals i no residents en situació sanitària individual d'extrema urgència i que demostrin ser insolvents i sense cobertura social (apartat c); i una de pagament privat de la despesa sanitària per part del pacient, dirigida als ciutadans amb recursos suficients i no protegits per la seguretat social (apartat b).

Fruit d'això, podem establir que el model de cobertura sanitària pública no és universal, pel fet que determinades casuístiques no s'encabeixen, ja que si ets un ciutadà resident a Andorra, però actualment no ets treballador donat d'alta a la seguretat social, però tens recursos, el sistema no t'inclou dins la modalitat de copagament i t'obliga a pagar-te de forma privada un dret tan bàsic com la cobertura sanitària pública.

Per exemple, posem el cas d'una persona jove de 26 anys, qualificada, que acaba de ser acomiadada (donades les facilitats de l'acomiadament no causal de la legislació andorrana), que fa 5 mesos que no troba feina i no compleix els requisits per ser definida com a persona sense recursos econòmics. En aquest cas, no només es trobarà cada cop amb menys ingressos durant el període sense feina, sinó que, a més a més, no tindrà cobertura sanitària pública i, per defecte, el sistema l'obligarà a cobrir privadament l’atenció sanitària, la qual crec que és important repetir que no ha de qualificar-se com a una prestació social que s'ha de demanar, sinó pròpiament un dret universal. I el mateix pel cas d’una persona de més de 50 anys que no té feina i té moltes dificultats per trobar-ne, afegint-hi aquí el factor de l’edat i la possible necessitat de més atenció mèdica i/o tractaments.

Però, d'altra banda, també pot quedar-hi fora també una persona de 40 anys amb recursos i que, per circumstàncies determinades, necessita o decideix aturar la seva activitat professional durant un any per formar-se. Aquesta persona que vol millorar, i que a la pràctica serà una persona amb més capital humà per la societat andorrana, no estarà coberta sanitàriament per l’Estat.

Així mateix, es podrien posar més exemples i casuístiques diverses, les quals poden tenir un denominador comú no desitjat: que la ciutadania comenci a decidir no anar al metge per qüestions econòmiques. I això no ajuda a un sistema que pretengui apostar per la salut preventiva de la seva població. Ara és el moment de repensar el nostre model de cobertura sanitària, apostant per un tipus de model on la ciutadania sigui el centre de les polítiques públiques de salut i on tothom tingui cobertura sanitària pública, independentment dels seus recursos i la seva situació laboral i vital. Perquè no cal arribar a un cas d’extrema urgència econòmica per tal de rebre cobertura sanitària pública. Perquè un model sanitari exemplar necessita una cobertura sanitària pública igual d'exemplar.

La crisi actual és una oportunitat per repensar i repensar-nos. És l'oportunitat d'afrontar nous debats bàsics i estructurals pel futur del nostre país. Nous debats que permetin reconsiderar per quin model d'Estat apostem i quin paper volem donar-li a aquest al nostre dia a dia, com garant del nostre benestar social.

*Roger Padreny, Conseller general socialdemòcrata