L'Election Day i la democràcia

Victòria pels pèls a Geòrgia, recompte etern a Nevada, la batalla clau de Pennsilvània, la intriga de quan pintaran de blau o de vermell aquell Estat a les televisions... En el fons, el consum mediàtic d’un escrutini electoral i de les seves subtrames no deixa de ser un divertimento, a l’altura del seguiment d’una lliga de futbol o d’una sèrie de detectius. I es pot ridiculitzar el friquisme dels qui estàvem pendents de cada nova entrada de vots del comtat de Maricopa, i tant que sí. Tot això no treu, però, que aquestes eleccions fossin clau i que en puguem aprendre certes coses que van molt més enllà de l’estricta política estatunidenca.

Anem per la primera i la més fonamental: no podem donar la democràcia per descomptada. Els retrocessos democràtics han existit, són possibles i es poden donar amb extraordinària facilitat. Això, que durant molts anys he repetit als meus alumnes i que en efecte sembla un simple contingut de classe de Ciència Política sense cap més utilitat que ser recordat a l’examen si el profe ho pregunta, era, ni més ni menys, el quid d’aquestes eleccions. Potser, és cert, no hi ha tanta diferència entre Trump i Biden pel que fa a les polítiques que aplicaran. Sí en algun tema simbòlic, sí en algun de pes o en alguna barrabassada molt específica, però les diferències programàtiques no ens autoritzarien de cap manera a parlar d’eleccions clau.

En la manera de fer política i en els impactes en el sistema polític i en la cultura política del trumpisme, en canvi, sí que hi havia un abisme. I en això sí que ens hi jugàvem (sí, en primera del plural) molt. Aquests dies hem sentit analistes i acadèmics molt poc donats a especulacions o a exageracions parlar de la possibilitat que des de la Casa Blanca s’intenti alguna cosa de l’ordre del cop d’Estat. El sol fet de considerar aquesta hipòtesi, als Estats Units, l’any 2020, ja ens parla per si sol de què ens hi jugàvem: la diferència entre un president que acceptarà la derrota i un que no, entre un que entén la pluralitat i l’alternança com a saludables i un que les entén com un problema i una traïció. Això ens hi jugàvem. La democràcia. Ni més ni menys. I no és un tema que se circumscrigui i prou a una persona: el que faci i escampi qui seu al despatx oval té un poder d’influència enorme. Cap a la ciutadania estatunidenca i cap al món: la confiança dels votants republicans en el sistema polític ha caigut del 70% al 34% en els darrers dies; el primer ministre d’Eslovènia ha comparat la victòria de Biden a la de Milosevic. Això ens hi jugàvem. Tant és que la motivació última de Trump amb tota aquesta denúncia de frau (per a la qual no està aportant cap evidència, que els tribunals estan rebutjant-li en massa, en la qual ja sabem que s’ha contractat gent per fer veure que ha presenciat irregularitats) sigui recaptar diners (la lletra petita dels cor­reus que envia als seus votants per demanar fons per finançar l’acció judicial estableix que un 60% de les donacions podrà destinar-se a sufragar deute electoral), fet que provoca en la cultura política nord-americana és una desconnexió més entre la retòrica i els fets, cosa doblement perniciosa: perquè alimenta una desconfiança en el sistema quan no hi ha indicis i perquè cremarà la legítima sospita de frau quan sí que n’hi hagi.

Una segona cosa que ens recorden aquestes eleccions és que els sistemes electorals, fins i tot els seus vessants més logístics, tenen una influència enorme en els resultats. Fixem-nos en un aspecte molt concret. En principi, tant és que el vot per correu es compti abans o després, el resultat final acabarà sent el mateix, oi? Imaginem, però, que una llei federal hagués establert que el vot per correu havia de ser comptat abans de la resta de l’escrutini. Què hauria passat? Que Biden hauria liderat des de l’inici a molts estats clau, que molts republicans no se sentirien desposseïts d’una victòria que en cap moment de la nit haurien vist seva, que l’acceptació del resultat seria molt més fàcil i assumible i que la confrontació social s’hauria rebaixat notablement. Doncs si això passa amb una qüestió logística, imagineu-vos la influència de triar un sistema majoritari per estats o un de proporcional (per estats o federal). I tot, perquè els sistemes electorals no són un mecanisme natural, són una tria política, per això és tan ridícul i infantil criticar-los només el dia que perds.

Anem, però, més enllà dels sistemes electorals. Democràcia és votar, acostumem a resumir la cosa. I no. No perquè a la Xina també voten. No perquè sense votacions (i amb sorteig) podria haver democràcia. I no perquè perquè el vot sigui democràtic, cal que a les urnes les acompa­nyem amb tot d’altres coses. Amb informació fiable, per exemple –la tercera lliçó del 3-N que volia destacar. En aquestes eleccions hem vist Twitter bloquejar o matisar tot de discursos de Trump directament falsos o sostinguts en dades no demostrades. Les principals cadenes de televisió també van desconnectar en directe d’una roda de premsa tan bon punt van considerar que l’encara president mentia descaradament davant de les càmeres. Què hauria passat si aquesta aposta editorial s’hagués aplicat des de fa cinc anys i no ara? Tindríem els mateixos resultats? És fàcil suposar que no. Per tant, acabem ja amb la fal·làcia de dir que el resultat de totes les eleccions és democràtic perquè no és així: només el resultat de les eleccions amb garanties democràtiques (i la disponibilitat d’informació completa i contrastada n’és una) són democràtics. Com és que a Nova Zelanda no avança el populisme, li demanaven l’altre dia a un analista polític de l’illa? Perquè no tenim mitjans de comunicació que siguin propietat de Rupert Murdoch, va respondre, lacònic. També en això aquestes eleccions han estat un avís de què ens hi juguem si continuem tolerant les pràctiques de certs mitjans de comunicació. La democràcia no són urnes, és força més complexa: estaria bé tenir la imatge global al cap a l’hora de defensar-la i protegir-la.