Se sent el jazz d'Escaldes

Les dècades dels anys vuitanta i noranta van ser vibrants, amb la cultura manifestant-se en multitud de formes. El Festival de Jazz d’Escaldes-Engordany portava cada estiu les primeres figures del jazz mundial i a Andorra hi arribaven espectadors entusiasmats que se sumaven als d’aquí al país. El festival va durar des del 1985 fins al 2005, fent ressonar el nom d’Andorra en tots els ambients jazzístics. A quinze anys vista de la darrera edició, els records comencen a ser necessaris, pel seu component aglutinador de noms i de llocs. Allà al Parnal, a la vela del Parnal, s’hi va sentir en gustoses nits d’estiu la música de jazz i la veu, omplint de bones vibracions i d’un ambient cosmopolita les Escaldes-Engordany i el Principat d’Andorra en conjunt. L’atracció del Festival de Jazz era intensa i ho celebraven els establiments turístics com un contrapunt més, però diferent i qualitativament singular, de les possibilitats turístiques del país. Com dèiem, quinze anys després de la darrera edició i trenta-cinc anys de la primera, el pensament i fins i tot la mirada nostàlgica ens fan obrir el calaix del record.

La idea i la posterior materialització del Festival de Jazz d’Escaldes-Engordany va sorgir de l’honorable comú d’Escaldes-Engordany. El 1985, que fou la primera edició del festival, era el segon any de mandat de Josep Maria Beal com a cònsol major (el 23 de novembre farà l’any que ens deixava a l’edat de 77 anys). Beal formava part d’aquella generació de ments obertes i de tarannàs inquiets i treballadors; una generació vinculada al país amb lligams estrets d’estima i, ho torno a dir, de treball, de laboriositat, d’anar per feina en allò econòmic i a la vegada de saber obrir portes a la cultura com a exponent vital d’una societat amb estímuls constants de creixement que, ben encaminats, podien materialitzar somnis en altres temps impossibles no ja de realitzar, sinó de somiar. Una generació, podríem dir per resumir, de gent espavilada, que s’implicava en la vida comuna, social. En el cas d’Escaldes-Engordany, els noms d’aquell jovent que rondava els quaranta anys i des del comú, juntament amb Beal, feien parròquia i feien país, són i plau de dir-los: Miquel Aleix, Jordi Marquet, Joan Antoni Aristot, Bonaventura Ubach, Genís Estrada, Ramon Canut, Carles Aleix, Francesc Casals, Nàdia Aleix, Gerard Cadena, Francesc Ros, Jacint Casal i Josep Ramon Tudel.

El somni, fet realitat, del Festival de Jazz va prendre forma de la mà de la consellera Nàdia Aleix i del conseller Francesc Ros. Van passar al davant i van portar a les Valls d’Andorra el bo i millor del jazz mundial. Quan els artistes agafaven l’avió a l’altra banda de l’Atlàntic, a les metròpolis americanes d’on eren la majoria i aterrats al Prat o a Tolosa entraven després d’unes hores de cotxe a Andorra, els devia passar pel cap una sensació d’arribar a un indret encara amb arrels conegudes, poc desfigurat, lliure de l’homogeneïtzació de les grans conurbacions. I allà s’hi esplaiaven, es deixaven anar, donaven tot el seu art musical i la seva veu a un públic delerós i embadalit.

Aquells records del Festival de jazz d’Andorra, vius en certa manera en la ment, aquest novembre els podem reviure i tocar amb la mirada posada en les fotografies, gairebé un centenar, fetes per Joan Burgués Martisella en totes i cadascuna de les vint-i-una edicions. En blanc i negre i format per mirar-nos-les cara a cara, són exposades amb el títol Ítem Jazz al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany fins al dia 21. Joan Burgués n’ha fet una tria d’entre les prop de 8.000 imatges que va captar aquelles memorables nits d’estiu, en comunió amical i fotogràfica amb Josep Maria Ubach i Alain Ricard.

Se sent, enllà de la nit escaldenca, enllà dels anys, però també a l’Andorra d’ara i aquí, el jazz d’Escaldes. En la intimitat de la sala d’exposicions us revindrà la música, les figures tal volta mítiques a l’escenari, els ulls, les mans, les expressions. A frec de pell veureu i notareu Tete Montoliu, padrí del festival, en aquella fotografia única i irrepetible amb les tecles del piano reflectint-se com si fossin pestanyes als vidres de les ulleres. Veureu i notareu Ray Charles, Fats Domino, Louis Hayes, Charlie Hayes, Tom Schuman, Paquito de Rivera, Wilton Felder, Riley B. B. King, Stan Getz, Dizzi Gillespie, Reichi Guillory, Wynton Marsalis, David T. Walker, Sam Rivers, Marcus Roberts, Michael Camino, Chuck Mancione, Al Di Meola, Lionel Hampton, Miles Davis, Georges Duke, Ray Brown, Ray Barretto, Stanley Clarke, Rick Margitza, Herb Ellis, Georges Benson, Joe Pass, Pat Metheny, Dave Weckl, Dianne Reeves, Oscar Peterson, The Manhattan Transfer, David Sanborn, Armando Chick Corea, Kenny Burrell, Don Moye, Geri Allen, Jimmy Scott, Elvin Jones, Denise de Bridgewater, Abbey Lincoln, Tania Maria, Compay Segundo, Ron Carter, Bebo Valdés, Chucho Valdés..., se sent el jazz d’Escaldes.