Andorra a les Nacions Unides

Celebrem enguany el 25è aniversari de l’ingrés d’Andorra a les Nacions Unides. Efemèride que coincideix amb les celebracions a Nova York del 75è aniversari de la constitució d’aquest organisme internacional.

És cert que, en els menys de cent anys d’existència, la tasca duta a terme per les Nacions Unides no ha estat intranscendent malgrat presentar algunes ombres. Va ser creada un cop acabada la Segona Guerra Mundial, quan els blocs geopolítics no existien encara, amb l’objectiu d’assegurar la pau i evitar repetir el desastre que acabava de succeir. Amb el temps, la seva primera missió s’ha anat desvirtuant, seguint més o menys el tarannà dels interessos geopolítics i econòmics dels estats més grans. Curiosament, aquests estats més grans són els primers subministradors d’armes al Tercer Món.

Malgrat això, en els 75 anys d’existència, l’ONU compta actualment amb quasi cent mil persones procedents dels exèrcits de 120 països. Són els anomenats cascos blaus, que majoritàriament estan desplegats al continent africà. Avui en dia hi ha una quinzena de missions de pau de l’ONU amb presència militar amb l’objectiu de protegir els civils, vigilar les fronteres en litigi i observar els processos de pau després d’un conflicte i oferir seguretat, o en processos electorals. Un casc blau no és un soldat en el sentit literal perquè no està preparat per matar sinó per dissuadir, negociar i defensar els drets humans i civils i el treball intergerencial de col·laboració amb les ONG.

És obvi que aquesta força armada necessita una reestructuració d’acord amb els temps d’avui. Un dels seus punts dèbils és que precisament alguns dels països del Consell de Seguretat, que fixen en cada cas la seva missió, tinguin un interès especial en un conflicte determinat, la qual cosa condiciona l’execució de la missió, com per exemple succeeix a la zona de l’Orient Mitjà.

Però també és obvi que en els temps que vivim, en plena globalització econòmica o mundialització, el món necessita una organització supraestatal que posi ordre al desgavell i que en les relacions entre estats torni a imposar-se la preeminència del dret sobre els interessos, siguin econòmics o geopolítics, dels grans estats. En la davallada de la Unió Soviètica, en la dècada dels anys noranta del segle passat, precisament quan Andorra accedí a ser membre de les Nacions Unides, esperonats pel suposat fracàs del comunisme, i quan s’augurava un llarg període d’estabilitat en les relacions internacionals, es parlava molt de la necessitat absoluta d’una reforma de les estructures de l’ONU, en especial en el sistema de prendre els acords en Consell de Seguretat. Amb el temps, aquest esperit reformista s’ha anat apaivagant.

La missió de l’ONU no és solament assegurar la pau mundial, sinó que l’altre objectiu que es planteja és la cooperació entre països, i avui en dia gestiona diferents programes, fons i agències per fer front als problemes de la humanitat en el segle XXI, com són l’Oficina per als refugiats (ACNUR), el Programa per al medi ambient (PNUMA), el Fons per a la infància (UNICEF) i el Fons per a la igualtat de gènere (ONU-Dones), sense oblidar la salut per mitjà de l’OMS, o l’educació, la ciència i la cultura amb la UNESCO.

La pobresa, les desigualtats, la violència o la contaminació afecten tots els països. Per això, les Nacions Unides han definit disset objectius globals: els objectius de desenvolupament sostenible, per posar fi als grans problemes socials, mediambientals i econòmics que afecten la població mundial. I com no podia ser d’altra manera, impulsar l’educació per combatre les desigualtats i lluitar contra el canvi climàtic.

I és clar que des d’Andorra se’ns fa molt difícil en situacions de conflicte bèl·lic participar de manera activa en el manteniment in situ de la pau. Encara que sí que és altament recomanable seguir i cooperar, en la mesura de les nostres possibilitats, en els programes de les Nacions Unides per a la cooperació entre els estats. En concret i molt especialment, en tot allò referent a l’educació, la cultura i el canvi climàtic.

Celebrem els 25 anys de la nostra incorporació a les Nacions Unides. Era el 23 de juliol de l’any 1993, la data de l’ingrés d’Andorra, que ens obria les portes al món internacional. No cal dir que per a mi aquell dia va ser d’una emoció indescriptible, en haver pogut formar part d’un acte que premiava l’esforç de tantes generacions d’andorrans que en el passat havien treballat per assolir el reconeixement internacional com a estat sobirà, fet que hauria de garantir en el futur la seva independència. Es culminava tot un procés per a Andorra, en assolir el reconeixement internacional, que va començar l’any 1925 del segle passat amb l’intent fallit d’entrar a la Societat de Nacions i l’adhesió, també fallida, a la Convenció internacional sobre l’opi, emparada per les Nacions Unides. L’any 1982 se sol·licita l’ingrés com a estat sobirà a l’Organització Internacional de Telecomunicacions, que tampoc no s’aconsegueix. En aquesta doble celebració ens hem de felicitar pels més de vuit segles de pau de què ha gaudit Andorra, i desitjar una prompta reestructuració de la Carta de les Nacions Unides, en la qual Andorra no sigui tan dependent en les seves decisions dels grans estats i obri un multilateralisme real en un món global.

* Òscar Ribas Reig, Excap de Govern