Ernest Lluch, vint anys després

Aquell vespre de dimarts 21 de novembre de l’any 2000, l’Ernest Lluch tornava de la Facultat d’Econòmiques de la Diagonal amb les ganes d’entrar al seu domicili de l’avinguda de Xile i continuar –perquè no parava mai– encara una bona estona entre papers, lectures i música. La fatalitat, però, faria que els dos darrers sons que escoltés en vida fossin l’impacte al cap de les dues bales disparades amb pistola per l’etarra José Ignacio Krutxaga en un acte terrorista despietat i cruel. Allà, al soterrani del garatge, el silenci es feia present en la vida de l’Ernest Lluch i una sensació de buidor i de pena omplia un parell d’hores més tard el pensament i el sentiment d’aquells que amb estupor i tristesa rebíem la notícia. Vint anys després del seu assassinat, notem encara en el pensar del seu record un pes de tristor i d’enyorança d’una veu i d’uns raonaments tinguts sempre com a profitosos.

L’Ernest Lluch va ser un home de pensament, un professor d’universitat brillant en la seva matèria i un polític, els anys que va desenvolupar el seu càrrec de ministre de Sanitat i Consum (1982-1986), fornit amb la capacitat de treball i la valentia i honestedat suposada i demanada a les figures polítiques visibles al capdavant i que tot i suposada –la valentia i l’honestedat– manca tantes vegades en la praxi i encara més en el tarannà del corpus polític actual. Com a polític, Lluch va ser un exemple per a la generació posterior a la que va viure i protagonitzar la transició del tardofranquisme cap a la democràcia parlamentària. Honestedat a primer pla, que no és altra cosa que analitzar la situació, abordar el problema, el tema, i cercar una solució prou àmplia de mires i prou eficaç, sense malmetre estructures ni malgastar més del compte, en benefici tot de la majoria més àmplia possible de beneficiaris. I valentia política, barreja de convicció i de no tenir por a plantejar novetats i canvis, com la per l’Ernest Lluch aplicada en la reforma de la sanitat a Espanya, fent possible l’assistència sanitària universal, és a dir, donar dret a tota la ciutadania a ser atesa davant qualsevol necessitat pels serveis de sanitat. Vint anys després de la mort, en plena pandèmia de Covid-19, es fa palesa la importància logística i social de l’estructura d’atenció sanitària impulsada i materialitzada pel ministre Lluch, sense la qual molta gent quedaria fora del paraigua de la sanitat pública. Si fos viu, als seus vuitanta-tres anys que avui tindria, ben segur se sentiria satisfet d’aquella Ley General de Sanidad de 1986, de tanta eficàcia i abast, com hem dit, i que un cop aprovada, per la seva envergadura de democratització de les estructures sanitàries, removent cel i terra i anant a tocar el voraviu del negoci de corporacions sanitàries i farmacèutiques, va ser conscient del pas històric que havia fet formant part del primer govern socialista. Sense perdre les bones formes i fent gala d’una independència d’intel·ligència i àdhuc política, va dir al periodista que li demanava pel seu futur com a ministre: “Ahora voy a ser cesado”, frase dita amb aquella veu clara i segura i amb la mirada neta i franca.

L’Ernest Lluch professor d’economia va anar més enllà de la rutina i del programari acadèmic inherent a la facultat. Va ser activista del pensament i les seves investigacions, els seus estudis de les estructures econòmiques d’època moderna, són referència constant pels alumnes d’econòmiques i gaudi i aprenentatge assegurat per als lectors afeccionats a l’economia com a motor de les polítiques socials i dels canvis en positiu en les societats agràries i industrials. Devorador de llibres i dotat d’una capacitat de seguir el rastre per arxius i biblioteques, ens va deixar escrita una docència latent i pràctica, generosa en pensament obert i en idees, volgudament treballada i solvent. L’Ernest Lluch no va passar de puntetes per la universitat, va marcar el pas i la càrrega de treball i hores i hores de dedicació a l’estudi i investigació constant, que podria semblar fatigosa, la portava amb una filosofia de vida coratjosa i guspirejant, alegre.

L’Ernest Lluch va ser un home bo, obert de mires, atent i conversador feraç, generós a aportar pensament i valors de llibertat. I també, com hem dit, va ser valent i honest, qualitats ben escasses avui en dia en molts dels qui, nouvinguts i gairebé sense formació sòlida, passen per les seus ministerials a les Espanyes, més pendents de tallar el bacallà i de l’adulació que del bé comú. Vint anys després de la seva injusta i brutal desaparició, el llegat escrit i les seves paraules ens serveixen per exigir un millor corpus polític i per ser sol·lícits en les nostres conviccions, compromisos i activitats socials.