Capar coprínceps

L’actitud d’una desena de països davant un comitè de l’ONU sobre Drets de la Dona a favor de despenalitzar l’avortament a Andorra constitueix una oportunitat per reflexionar i debatre si cal o no fer canvis institucionals per resoldre l’incompatibilitat d’interessos en la cúpula de l’Estat. Entre els peticionaris figura França, que va legalitzar la interrupció voluntària de l’embaràs fa gairebé mig segle després que milers de dones marxessin clandestinament a l’estranger a avortar i que ara acull moltes andorranes en condicions similars, per la prohibició vigent al Principat. Però és també una ocasió apropiada per estudiar reformes constitucionals tendents a l’exercici de la plena sobirania de la població, aprofundir en democràcia participativa i integradora.

L’amenaça d’un dels dos coprínceps, el bisbe d’Urgell, d’abdicar si les autoritats d’Andorra legalitzen l’avortament, al·legant que contradiria els principis interpretatius del Vaticà sobre la vida, ha portat les autoritats del país a mantenir una prudència i cautela pròpies del seny andorrà. Les enquestes del CRES, un òrgan de consulta sobre l’opinió dels ciutadans, mostren reiteradament que la població andorrana és amplament favorable a legalitzar la interrupció de l’embaràs en casos extrems, com el perill per a la salut de la mare, els problemes de malformació del fetus o en cas de violació, en sintonia amb el que precisament reclamen ara alguns membres de les Nacions Unides. La postura del bisbe d’Urgell Enric Vives i de la Santa Seu contrasta no només amb la del poble andorrà, sinó també amb la de l’altre corpíncep, el president francès Emmanuel Macron, i amb la gairebé totalitat de països europeus que en les darreres dècades ho han despenalitzat. Només Malta, Polònia i el Vaticà mantenen una prohibició similar.

Andorra pot mantenir encara durant cert temps un statu quo, de mirar cap a un altre costat mentre centenars de dones marxen cada any als Estats veïns, on avortar és legal i on resideixen paradoxalment els dos coprínceps. Més enllà de generar inseguretat jurídica, debilita l’Estat de dret i constitueix un nou precedent susceptible d’obrir una crisi institucional en qualsevol moment. Anys enrere un altre copríncep, el francès Nicolas Sarkozy, també va recórrer a una maniobra similar si Andorra no deixava de ser un paradís fiscal. Que els caps de l’Estat andorrà no “arbitrin i moderin”, com estableix la Constitució, sinó que recorrin a prerrogatives extra-constitucionals més properes a l’antic règim feudal pot ser una solució temporal, però no està exempta de conflictes de competències i d’incompatibilitats.

Una alternativa és que Andorra prescindeixi completament dels coprínceps, dues figures anacròniques que per la naturalesa dels seus càrrecs tenen enorme dificultat de conciliació: un el nomena la Santa Seu, una mena de monarquia teocràtica absolutista i misògina i amb gran poder espiritual; l’altre és elegit democràticament per la població de França, una república laica que va abolir fa dos segles la monarquia absoluta i és ara una potència política, econòmica i militar. El Coprincipat ha funcionat des de 1278 en condicions no sempre equilibrades, però potser és hora de plantejar fórmules que no facin perillar la independència i la sobirania. La República de San Marino, de dimensions encara més petites en població i territori que Andorra, compta des de 1243 amb un sistema de nomenament de dos capitans regents elegits per un període de sis mesos que exerceixen de caps d’Estat.

Un altre sistema adient consistiria a esterilitzar el poder dels coprínceps, limitant les seves atribucions a garantir i protegir la democràcia, a esdevenir un òrgan consultiu sobre qüestions d’Estat, a exercir la seva influencia a l’exterior a favor d’Andorra o a aspectes cerimonials, respectant les decisions del poble andorrà i els seus representants elegits. Una fórmula que apliquen algunes monarquies europees com el Regne Unit, on l’avortament és legal des de 1967 i on el cap d’Estat és una dona. La reina britànica, tot i ser també la màxima autoritat de l’Església anglicana, no ha tingut inconvenient, igual que altres esglésies cristianes d’arreu d’Europa, a posar fi a la discriminació de gènere i als prejudicis sexuals, permetent el divorci, acabant amb celibat del sacerdoci i admetent que dones i homosexuals exerceixin en igualtat de condicions.

El referèndum que Andorra hauria de celebrar sobre el tractat d’associació que negocia amb la Unió Europea, i que pot requerir algunes modificacions constitucionals, és una oportunitat de pronunciar-se sobre el futur dels coprínceps, amb llibertat i sense coercions. Després de set segles de Pareatges i de tres dècades de Constitució, és hora no sols que els andorrans es pronunciïn sobiranament sobre el seu futur, sinó sobretot que els caps d’Estat tinguin la maduresa de reconèixer aquest dret i l’humilitat d’acceptat sense condicions la voluntat popular d’una democràcia moderna.