“Municions” estoiques en temps de còlera

La Covid continua provocant una crisi social, sanitària i econòmica profunda, fins a tal punt que a Andorra i arreu del món ens sentim desemparats. Com afrontar un xoc com aquest? Espontàniament, el que fem, joves i menys joves, és mirar cap a l’exterior. Uns, enganxats als televisors, smartphones i tauletes, escolten neguitosament les últimes notícies, els pronòstics dels periodistes i les profecies dels especialistes, nous oracles del segle XXI. D’altres giren el cap: prefereixen ignorar l’actualitat, fer com si el virus no existís, pensant de fer desaparèixer el mal pel sol fet de negar-lo, per acció de gràcia i vareta màgica, decretant que tot això és una farsa, un complot i què sé jo. Però, i si en lloc de mirar a fora o de tancar els ulls intentéssim simplement mirar endins? Endins? Sí, entre l’espant de qui aguaita frenèticament el virus i la despreocupació solipsista del llop solitari hi ha una altra via possible: buscar en nosaltres mateixos –endins, no a fora ni enlloc– nous recursos. I, per què no, fer d’una vegada per totes d’aquesta crisi, com en el seu temps ho pensaren José Ortega i Gasset i Hannah Arendt, un moment de veritat?

“Angelisme! ceguera crònica! paroles, paroles!” cridarà el nostre lector. Potser... O potser no, perquè en aquest article no es pretén solucionar el problema de la pandèmia: ningú ens traurà el dolor, la preocupació que provoca la Covid, i les paraules soles no ens ajudaran a parar la davallada de pèrdues de treball. No, el que proposem aquí és d’enfocar també aquest problema d’una altra manera, gràcies a les municions dels savis antics. “Municions? Què diu ara aquest boig?” Sí, sí, hem dit: municions: els antics consideraven els principis filosòfics com un antídot, com un “punyal”, diu Epictet, per fer front a les pitjors adversitats. I necessitem més que mai avui, en tiempos de cólera, “municions” per combatre i vèncer l’enemic número 1: nosaltres mateixos, proclius –és més que humà!– a la desesperació, al desànim, a l’angoixa paranoica, totes aquelles “passions tristes”, com diria Espinosa, que només fan que enfonsar-nos en un negativisme estèril i mortífer.

En aquest article ens centrarem en una filosofia específica: l’estoïcisme, del qual, per cert, Joan Ganyet ens ha recentment parlat en aquest mateix diari. Veurem que els màxims representants de l’estoïcisme: Sèneca, Epictet i Marc Aureli, identifiquen tècniques i consells molt concrets per lluitar contra la desesperació, combatre les passions, i adoptar una visió més lúcida i racional de la realitat. Tots tres consideren que la nostra ment, tal com el cos, necessita muscular-se, enfortir-se a través d’una sèrie d’exercicis. Estimada lectora i estimat lector, comencem doncs aquesta sessió d’stretching, fitness i body pump filosòfic!

Per començar, Epictet ens exhorta a no queixar-nos –dè que serveix fer-ho, francament? El nostre marge de maniobra sobre aquesta pandèmia és minso– tot i que sí que podem limitar-la, posant-se la mascareta, respectant les distàncies, sent solidari i enviant, tants com vulgueu!, petons virtuals. Queixar-se no canviarà res del problema, sinó que ens fa encara més passius.

Podem també confinar-nos, no com un animal acorralat pels caçadors, a l’aguait del mínim perill que ens envolta. No, confinar-nos en la nostra ciutadella interior, és a dir, en la nostra facultat de raonar, que ens permet mirar els fets amb distància sense deixar-nos emportar per les emocions. El nostre pensament és, segons Marc Aureli: “La ciutadella més potent de l’home.” Per Sèneca, la nostra ment ens aporta la seguretat necessària per combatre els obstacles. Aquesta seguretat interior –securitas en llatí– fa que siguem capaços d’encarar les dificultats amb l’actitud del jugador de tennis o de futbol: amb certa lleugeresa i serenor. El que importa, ens explica Epictet, no és la pilota en si, ni el seu pes, ni la seva aparença, sinó la manera de jugar amb ella, la traça en manipular-la i fer-la rebotar per tal de marcar punts. Seguint aquesta imatge, podríem doncs dir que, en el fons, el que importa primer per a nosaltres no són tant els esdeveniments, sinó el bon ús que en fem, la traça amb la qual els manipulem.

Per continuar amb la imatge esportiva, el bon jugador es concentra en la seva pilota, sense pensar en els errors que ha comès, ni estressar-se pel resultat final. De la mateixa manera, és bo concentrar-nos en l’instant present, en lloc de deixar-nos pertorbar inútilment pel passat o pel futur. El present, i només ell, ens importa perquè sols podem actuar sobre ell, al contrari del passat i del futur, segons la bipartició estoica entre les realitats que depenen de nosaltres i les que no en depenen. No perdem doncs gaire temps en pronòstics i especulacions, enyorances i frustracions. Concentrem-nos en l’avui, en els problemes que hem d’encarar ara i aquí: “Només vivim l’instant present, aquest infinitament petit” (Marc Aureli).

Així, en centrar-nos en aquest “infinitament petit”, en el bon ús que en farem, serem capaços, segons Marc Aureli, de “fer de tot obstacle un nou camí”, de transformar el que ens paralitza en “un carburant” per actuar. En lloc doncs de desanimar-nos, fem de cada adversitat un repte a vèncer! “És, diu Marc Aureli, com quan llencem objectes al foc i que els consumeix: els objectes voluminosos apaguen fàcilment la llumeta de l’espelma; en canvi, si és potent i ardent, el foc els absorbirà en un tres i no res, en sortirà enfortit i encara més gran.”

Per concloure, ens sembla important recalcar que amb aquestes paraules Marc Aureli no nega la realitat. Recordem que quan les escriu, l’emperador romà afronta una de les pandèmies més tràgiques de la història. Per a ell, fer de “l’obstacle un nou camí”, un carburant, no significa, com ho fan els adeptes de la positive attitude, pintar de rosa la realitat, sinó armar-se contra la temptació del desengany i de la depressió de veure-ho tot negre: és a dir, de reduir, de simplificar en una sola faceta una realitat complexa, feta de desgràcies i alegries, de petits grans desencisos i il·lusions. Res més actual! És precisament amb l’ajuda d’aquestes mateixes “armes de l’esperit”, per citar Nelson Mandela, que el líder sud-africà va aprendre, durant els vint-i-set anys d’empresonament a Robben Island (en comparació, el nostre confinament sembla un repte ben relatiu) a ser un home lliure. I a esdevenir, segons el famós poema Invictus: “el capità del seu destí” i del destí... de tota una nació.