La condició de tenir TDA/H

En els darrers anys hem avançat molt a l’hora de fer visible i donar a conèixer la condició de patir el trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat. Malgrat aquests avenços encara tenim molt camí per recórrer.

Actualment comptem amb protocols prou desenvolupats de diagnòstic i tractament d’aquesta condició, la qual cosa permet atendre moltes vegades amb èxit aquest problema. L’evidència científica demostra que l’atenció multidisciplinària –psicològica, mèdica i psicoeducativa– és la més eficaç per compensar les dificultats en la vida quotidiana i sobretot a l’escola en el cas dels nens i nenes afectats. És a l’escola on sovint es detecta la disfunció derivada de la immaduresa del lòbul frontal del cervell, ja que afecta de forma més o menys significativa en el rendiment acadèmic i el comportament.

És per això que el fet que els docents estiguin formats en la detecció d’indicadors i en les mesures psicopedagògiques per atendre aquesta diversitat esdevé fonamental per ajudar aquests alumnes. Però també és important que els pediatres i els psicòlegs i psiquiatres comptin amb una formació específica en el tema.

És un dret dels alumnes ser atesos en la seva diversitat funcional i és un deure dels que treballem a les escoles conèixer com ajudar-los en aquesta o d’altres condicions que afecten l’aprenentatge. Només així garantim la igualtat d’oportunitats per a aquests alumnes i permetem que puguin mostrar el seu potencial i obtenir l’èxit acadèmic d’acord a aquest potencial. Cal tenir en compte, però, que cal personalitzar l’atenció que necessiten ja que tot i presentar característiques o simptomatologia comunes, el nivell de severitat de la simptomatologia, el suport familiar i escolar, així com d’altres aspectes, fan que cada persona sigui diferent i el pronòstic de millora també ho sigui.

El repte més important el tenim en l’atenció als adults que presenten aquesta condició, ja que la major part no estan diagnosticats i això té implicacions importants per a ells i per al conjunt de la societat. Tal com el doctor Russell Barkley –expert mundial en el tema– ha plantejat en nombrosos congressos, el fet de no detectar i atendre els adults implica tot un seguit de riscos. Per exemple: està demostrat que fins a un 30% de la població reclusa que té penes derivades del consum o tràfic d’estupefaents o de delictes vinculats amb el trànsit (accidents, etcètera) presenta trastorn per dèficit d’atenció amb predomini de conductes impulsives. També segons el doctor Barkley, l’esperança de vida dels afectats és de com a mínim vuit anys menys que la població no afectada perquè tenen més risc d’accidents o un pobre seguiment mèdic derivat de la dificultat d’organitzar-se i seguir consignes mèdiques. Capítol a part representa que aquests afectats tenen més risc de patir d’altres patologies psiquiàtriques o psicològiques com trastorns depressius o d’ansietat principalment i el que això representa com a sobrecàrrega al trastorn per dèficit d’atenció que pateixen i que complica l’ajuda especialitzada que necessiten.

Així doncs, el repte és doble: per un cantó la detecció i atenció eficaç en els nens i nenes que pateixen la condició i sobretot la detecció i abordatge terapèutic dels adults que són els gran exclosos de l’atenció especialitzada, ja que passen desapercebuts o fins i tot reben diagnòstics erronis a la simptomatologia que presenten.

* Teresa Cobo, Especialista en TDA/H