Tornat al silenci

Aquesta setmana, concretament dimecres, dia 2, Raimon ha complert els 80, quatre-vingts, que dirien els fancesos, o larrogei, segons compten els seus amics d’Euskadi. Contra el que esperàvem molts, o potser alguns, dels seus fidels seguidors, no ha fet cap aparició extraordinària, personal ni en forma de disc nou o de recordatori. Això sí, ha atès, amb l’amabilitat de sempre, trucades i preguntes.

Ha mantingut el domicili i el telèfon dels darrers anys i, casualitat o no, el va despenjar personalment, sense que s’avancés l’Annalisa, com feia sempre quan li feia –també– d’agent o manager.

Va dir i cantar que venia “d’un silenci antic i molt llarg”, més que seu, del nostre poble. I a ell va tornar, sense que ningú li ho demanés, encara no fa gaire. Tot just uns mesos després que fracassés l’intent de portar-lo a Andorra per a un recital que hauria estat l’últim aquí.

En la breu conversa va tranquil·litzar “la parròquia” en confirmar que tots dos es troben raonablement bé de salut, sense el virus. I també va sentenciar “fes el que vulguis” en demanar-li si considerava convenient un recordatori com aquest. En principi, hi havia renunciat, per respectar el seu silenci. Però vist que altres mitjans no se n’han pogut estar, reincidiré.

“Contraditori” com es confessa en una altra lletra és la nostra relació. De bon començament, ens vam trobar personalment per primera vegada, lluny de Xàtiva, on les famílies tenen amics comuns, fins i tot de la “ciutat bruta i plana”i de la vella universitat on vam assistir a les mateixes aules... amb cinc cursos de diferència.

Des d’aleshores, els contactes han estat tan intermitents com continuats. La primera entrevista periodística va ser al mateix aeroport d’Hondarribia, davant els amics d’Euskadi que també havien anat a rebre’l: Xabier Lete i Mikel Laboa. Però va sortir “creu”, li van prohibir l’actuació i, com a conseqüència, el diàleg editat a una plana sencera d’aquelles grans dels diaris d’abans, mai no es va publicar.

Eren els temps, avui oblidats per molts i inoblidables per a les memòries històriques que descrivia aleshores, quan els “bolos” eren generalment més a prop de casa: “L’Annalisa i jo carregàvem a la furgoneta la guitarra i els altaveus. Si em deixaven, cantava; si no, tornàvem a carregar i cap a casa”.

Durant anys –massa anys– de domini de la dreta espanyola a la seva –nostra– terra va estar vetat, prohibit, amagat públicament. Però el temps passa. Canvien les circumstàncies i darrerament ja ha rebut i rep el reconeixement degut i merescut. Home de fidelitats, tot i això, no ha retornat al carrer Blanc, ni al de la Nau, ni a Patriarca, a tocar de l’escultura de Lluís Vives que presidia el pati de la nostra “ànima màter”. I continua, des que es va traslladar des de Maragall, a la vella plaça a tocar de la Rambla.

Cada cinc anys, en començar el desembre, ha aparegut al Diari l’article irrenunciable de celebració de l’aniversari, de recordatori, de l’explicació dels seus esdeveniments més actuals, de la trajectòria de l’historiador, poeta, a qui vaig dir tantes vegades: “Quan se m’acut un pensament, tu ja l’has tingut, l’has escrit i, encara més, l’has cantat.”

Més d’un centenar de títols compilats en una les darreres integrals descansen –relativament– al prestatge dels “compactes”, ara ja condemnats gairebé al desús pels progressos de la informàtica, però encara útils, per escoltar i tornar a escoltar. I per extreure tantes cites com han figurat a l’inici de gairebé cadascun dels llibres que m’han publicat, o a tants altres escrits.

Per molt que hagi volgut tornar al silenci, a molts i moltes ens continuarà sonant o ressonant, cançons i lletres, pels anys dels anys.