Cultura de diàleg econòmic i social

Aviat farà un any que Andorra va posar en marxa el Consell Econòmic i Social, que busca afavorir el debat i –quan sigui possible– l’acord entre els diferents sectors econòmics i entre els diversos agents implicats com a pas previ a l’aprovació de reglaments i lleis per part del Govern o el Consell General.

La gran majoria de països de l’entorn europeu porten anys treballant en fòrums com el nostre Consell Econòmic i Social (CES) i tenim exemples d’acords transversals entre patronals i sindicats que han permès augmentar la productivitat, salvar llocs de treball i incrementar la competitivitat de les empreses. L’acord, evidentment, no sempre és possible, i en aquest cas pertoca als representants públics arbitrar una solució.

La funció consultiva del CES es concreta, a casa nostra, en matèries socioeconòmiques, laborals i ocupacionals. En països del nostre entorn aquest abast és encara més ampli i engloba matèries com l’habitatge o la sostenibilitat. També en països del nostre entorn la presència de l’administració pública és notablement més reduïda i el pes dels agents econòmics i socials, més determinant. Segurament en el futur ens podrem plantejar evolucions del nostre CES en aquest sentit.

Poc ens podíem imaginar, el gener del 2020, que el CES acabaria tenint el protagonisme que ha tingut en els seus primers 12 mesos de vida: més enllà de les tasques que ja prevèiem –com els reglaments del Servei d’Ocupació o els programes ocupacionals– pel Consell Econòmic i Social han passat els tres avantprojectes de llei de mesures urgents per fer front a l’impacte econòmic de la pandèmia: dos a la primavera i un aquesta tardor. Es tracta de textos que han regulat qüestions tan cabdals com les suspensions temporals de contractes de treball i reduccions de jornada laboral –els popularment anomenats ERTO–, les reduccions de cotització a la Seguretat Social, les mesures de compensació del temps no treballat, el fraccionament dels deutes tributaris, la reducció de les rendes de lloguer dels locals per a negoci o els ajuts de FEDA i Andorra Telecom per a empreses i autònoms, entre d’altres.

Malauradament, però, no s’ha sabut donar al Consell Econòmic i Social la utilitat que pot arribar a tenir. Tant a la primavera com ara, els avantprojectes de llei han arribat al CES pocs dies abans de la seva aprovació per part del Govern i amb pràcticament cap marge per introduir modificacions. Evidentment, els dictàmens del Consell Econòmic i Social no són vinculants, però si de debò volem construir una cultura de diàleg, cal donar als agents econòmics i socials l’oportunitat de fer les seves propostes.

La CEA és una associació d’associacions que té com a mètode de treball el debat i la sistematització dels criteris i les opinions dels seus membres. Per tant, per la pròpia naturalesa de la nostra associació i del nostre funcionament, necessitem un mínim de temps per poder debatre al si de la comissió de treball corresponent les qüestions que es tracten al Consell Econòmic i Social.

Aquest és un camí nou per a totes les parts implicades i la irrupció de la Covid-19 ens ha obligat a reaccionar sense gaire temps. Però aquest argument, que era comprensible a la primavera, ja no val per a la tardor: fa mesos que el Govern sabia que caldria regular les mesures excepcionals i urgents que s’aplicaran a partir de l’1 de gener de l’any que ve.

L’Executiu va donar prioritat a l’acord amb els grups parlamentaris i després va presentar el text als agents econòmics i socials quan el temps i el marge de maniobra estaven pràcticament esgotats. El camí lògic hauria de ser a la inversa: començar per buscar l’acord amb als agents econòmics i socials i, després, sotmetre el text al consens polític. Perquè un principi d’acord amb la patronal i els sindicats afavoriria l’acord polític; i perquè, en definitiva, són el Govern i el Consell General els que tenen l’última paraula sobre la normativa aprovada.

El resultat ha estat una llei que ha deixat insatisfets els sindicats i la patronal, així com les diverses associacions sectorials que componen la CEA. Una llei que va obtenir un ampli suport al Consell General (amb els vots favorables de la majoria i de Tercera Via, l’abstenció del PS i cap vot en contra), és cert, però amb la qual es va perdre una bona ocasió de diàleg econòmic i social. Perquè la llei és excessivament intervencionista en alguns punts i no sempre ha sabut trobar l’equilibri requerit allà on l’acord no és possible.

En qüestions tan sensibles com les tractades en aquestes lleis probablement no es pugui aconseguir la unanimitat entre patronals i sindicats o entre els diferents sectors empresarials, però si totes les parts implicades haguessin estat escoltades amb temps i haguessin tingut ocasió de fer les seves aportacions i de debatre-les, segurament se sentirien més partícips del resultat. I molt probablement s’haurien pogut incorporar elements addicionals que contribuirien a millorar la llei finalment aprovada.

A la CEA som conscients que aquells que tenen la responsabilitat de governar i de fer les lleis molt sovint han de trobar el camí del mig entre opcions oposades i que aquesta no és una feina fàcil. Però seria –sens dubte– una feina menys difícil si aprofitéssim les estructures de què ja disposem: el Consell Econòmic i Social com a fòrum de debat i d’assessorament i la Confederació Empresarial Andorrana com a associació d’associacions on estan representats els diversos sectors de l’economia. El resultat final tampoc no satisfaria al 100% les aspiracions de ningú, però hauria tingut en compte la veu de tothom.

* Gerard Cadena Turiella, President de la Confederació Empresarial Andorrana