El diari de paper

He comprat un diari, després de massa temps sense fer-ho. Al principi va ser una qüestió pràctica. Al bar on acostumo a esmorzar n’hi havia dos o tres i sempre quedava algun exemplar, així que no feia falta comprar-lo. Dedicava uns trenta minuts a la lectura i era molt estrany el dia que no n’hi havia cap de lliure.

Després vaig deixar d’esmorzar al matí i també vaig deixar d’anar al bar de la cantonada, però en lloc de tornar a comprar el diari i endur-me’l al despatx em vaig acostumar a veure les notícies resumides d’alguns diaris per internet, i em vaig subscriure a algunes edicions digitals.

Vaig mantenir el bon costum, almenys, de comprar l’edició en paper del cap de setmana, però al cap d’un temps també vaig deixar-ho córrer. Amb l’allau d’informació que tenim ja n’hi havia prou, de manera que vaig decidir que també durant els caps de setmana faria un repàs digital a primera hora del matí, i després dedicaria les altres hores de lectura a novel·les i altres llibres, aquests sí en edició impresa.

Diumenge passat vaig baixar al quiosc del costat de casa per comprar un llibre i em vaig animar a fer un petit retorn al passat i endur-me La Vanguardia. A l’hora de pagar, amb targeta, li vaig dir a la noia que em donés el dominical. “És dins del diari”, va dir ella.

Vaig fer una primera revisió. En veure que no el trobava, la noia va explicar-me: “Sí que hi és. Ara està fet amb el mateix tipus de pàgina que la resta del diari.” “Des de quan?”, vaig preguntar. “Crec que des del mes de maig”, va dir ella.

Vaig endur-me el diari i al mateix temps vaig recuperar el plaer de llegir l’edició en paper, la qual cosa em porta a una sèrie de reflexions.

En primer lloc, enyoro el format del dominical d’abans. La qualitat era millor i fins i tot diria que també ha perdut el contingut. La part que més m’agradava, a la qual he dedicat part de la meva vida, eren els reportatges de viatges que ara es troben a faltar, sobretot amb la independència que es publicaven abans, quan es compraven a col·laboradors externs.

En qualsevol cas, el que més m’ha sorprès ha estat que l’he trobat molt extens. El món digital tendeix a comprimir les notícies. Tot és ràpid, concís, sense temps.

L’última i afortunada reflexió és que he tornat a viure una sensació que no m’agradaria perdre. Recuperar l’edició en paper és recuperar una lectura més pausada. Així que una de dues, o retorno al bar de sempre a esmorzar o cada matí em compro algun diari, no cal que sempre sigui el mateix, i me’l llegeixo tranquil·lament abans d’obrir l’ordinador.