La piulada de Cinca que podria despertar consciències

Fa uns dies, Jordi Cinca feia una reflexió a Twitter: “Quan veig i escolto a dos funcionaris públics andorrans uniformats parlant entre ells en un idioma que no és el català, em sobta molt. Ja sé que això no té res a veure amb el fet que puguin ser excel·lents professionals, però és una qüestió de sensibilitat i respecte a qui representen.” Amb 52 paraules, Cinca apel·la a un dret i un a deure que es recull a la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial.

Cinca troba sorprenent que els funcionaris se saltin la llei que exigeix que la llengua oficial de les institucions públiques sigui el català. Però més enllà dels deures, parla de “respecte” i de “sensibilitat” cap a “qui representen”. Aquest qui podria fer referència al Govern, a la ciutadania, a la institució, el qui és, en definitiva, Andorra.

Les piulades que responen a la reflexió de Cinca, majoritàriament, són per donar-li la raó però també se’n deriven crítiques. La primera és el problema a les escoles. A l’Escola andorrana s’han retallat les hores de català. Podem discutir sobre continguts, però no sobre la necessitat de treballar la llengua amb més intensitat perquè si en mirem l’ús entre els joves, toparem amb la crua realitat i us asseguro que no és gens esperançadora la situació actual.

Entre les piulades, també llegeixo un comentari en què es fa referència a la gran riquesa del trilingüisme d’Andorra i es reclama una política lingüística semblant a la de Suïssa. No s’especifiquen quines són les tres llengües que haurien de ser oficials, però per algun motiu se n’exclou alguna, perquè si tenim en compte les llengües més parlades a Andorra, jo en compto quatre: català, espanyol, portuguès i francès. Per tant, riquesa sí, molta, però selectiva. Per altra banda, per què hauria de ser una política basada en el federalisme lingüístic com a Suïssa? Això vol dir que hauríem de mirar el nombre de parlants de cada llengua i tenir un drets en funció de la quantitat de parlants? Ho faríem per par­ròquies? Tenim clar que l’única llengua pròpia d’Andorra és el català? Perquè a Suïssa només són oficials les llengües pròpies del país.

Un altre tuit assegura que si la conversa és d’àmbit privat, no hi ha debat. Bé, els debats, igual que les llengües, ens aporten riquesa i punts de vista diferents. I sí, en privat tots podem parlar el que vulguem però a la feina cal que tinguem en compte la llei.

També trobem piulades confuses. Atenció: per tenir identitat pròpia caldria que la llengua s’hagués dit andorrà. Els deu passar als nord-americans dels EUA i del Canadà això també? Que jo sàpiga cubans, argentins, mexicans, etcètera, tenen clar que parlen espanyol. Però el més xocant és el que ve després: “Tenim paraules pròpies nostres der­rivades del francès i de l’espa­nyol i som membres de les organitzacions d’Estats Iberoamericans i francofonia.” Sí, el català d’Andorra té unes peculiaritats pròpies que són fruit del substrat i de molts altres factors que poden ser de caire polític, històric i geogràfic, etcètera. Que pel contacte de llengües hi ha influències del francès i de l’espanyol, evidentment, però també de l’occità (que sempre s’oblida) i de tantes altres llengües com el basc, el grec o l’àrab, per citar-ne algunes. M’agradaria puntualitzar que en la varietat andorrana no hi ha paraules que deriven ni derriven del francès o de l’espa­nyol, sinó que podem trobar alguns manlleus que s’han adaptat al nostre parlar. Així mateix, el que fa que sigui una varietat pròpia són sobretot paraules relacionades amb els oficis pirinencs, les eines del camp, el bestiar, la meteorologia, etcètera. El català a Andorra és genuí, no ha anat a remolc del contacte de llengües perquè l’arribada de turisme i de la immigració és molt recent en relació amb la història de la llengua. Pel que fa a ser membre d’organitzacions d’Estats Iberoamericans i francofonia, no hi veig cap relació lingüística. Perquè estàvem parlant sobre la idoneïtat de parlar la llengua oficial en horari laboral uniformats i dins de l’administració pública, era això, oi, senyor Cinca?

I acabo amb la piulada que diu que “idioma no ho és tot”. És veritat, però resulta que estàvem parlant de llengua. És cert que “no ho és tot” però jo des que em llevo fins que me’n vaig a dormir, parlo. I m’agrada comunicar-me perquè trobo que em fa humana, m’agrada molt una reflexió d’Emili Teixidó que deia que “som humans perquè tenim paraules i podem parlar amb els altres i amb nosaltres mateixos”. Ens han fet creure que la llengua és únicament un mitjà de comunicació, el vehicle i prou. Però la funció instrumental n’és només una de les funcions. Perquè la llengua forma part de la nostra idiosincràsia, ens permet expressar sentiments i emocions i també sentir i entendre. És part del nostre dia a dia i ens fa sentir vius.

I sí, per formar part de la societat andorrana i reclamar un drets també cal tenir present que tenim un deures. El respecte cap al país comença aquí!