Salut i força

La cursa entre la tercera onada de la pandèmia –o rebrot de la segona– i la vacunació massiva l’ha guanyada, sembla que per poc, la primera. Arreu de l’Europa institucionalitzada han augmentat els contagis, la velocitat d’expansió, els ingressos als centres hospitalaris... Aquí, si fem cas a les informacions solvents de Salut, encara no hauria arribat aquest increment nefast, tot i el pont de la Constitució espanyola i la Puríssima.

Davant la situació, les autoritats dels diversos estats, amb l’Alemanya de Merkel al capdavant amb el màxim rigor, han començat a reconsiderar els alleujaments de les restriccions que havien començat a aplicar i a tornar enrere, recuperant limitacions.

Tot i que sembla que l’administració de les vacunes és imminent. Les primeres, al conjunt de la UE, començaran entre el dia 27 vinent, el següent a Sant Esteve, i el 29, dimarts. I aquí no haurien de trigar gaire més.

Però abans ve Nadal. I la tradició, i els afectes profunds de famílies i amistats conviden a les trobades o retrobades que acostumaven a ser anyals, en aquestes dates. Fins al moment d’escriure, la normativa a l’Estat veí del sud, i la d’aquí, marca un màxim de deu persones, i de dues unitats de convivència com a molt, les que es poden aplegar en un habitatge per a les celebracions: aquestes limitades a dues, hom intueix que a escollir entre la nit de Nadal i el dia de Nadal, la posobra o el dia de cap d’any i Reis, per al col·lectiu que encara celebra l’Epifania, sobretot amb els nens.

És ben certa la impossibilitat de cobrir cada llar, o cada escala d’edifici, amb un policia, ni amb un urbano. I, per tant, tret de veïns vigilants espontanis i delators, serà gairebé impossible controlar el compliment de la normativa decretada.

No hi ha, doncs, una imposició coercitiva viable. Tot queda a la consciència i el sentit de responsabilitat de les persones. En alguna emissora de ràdio catalana han arribat a demanar que s’ajornin les celebracions nadalenques al febrer o al març, pensant en les immunitzacions esteses.

Però qui vulgui evitar una explosió de la pandèmia la setmana següent de Sant Esteve –quan passin els dies necessaris perquè puguin aflorar els previsibles contagis– no pot fer cap altra cosa que afrontar les properes dates amb salut –preservant-la, la pròpia i la d’altres– i amb força, la força de voluntat de les renúncies i la força d’ànim per combatre i vèncer les enyorances.

Si tot va com està previst, la solitud –relativa– serà només per a aquest any. I els petits nuclis de persones que ja cohabiten es podran fer forts, tot seguint la imatge de la cançó d’en Raimon, quan diu “ens clourem com un puny”. I si no deixem-ho “per Pasqua, potser per quaresma”, com en aquest cas anunciava el retorn lliure a casa el presoner catorze mil dos-cents per boca de Brassens.

Nota al marge: l’expressió salut i força al canut, de bon desig, té una rel diferent de la que fa somriure amb malícia en dir-la o escoltar-la perquè, si els etnòlegs no l’erren, la cosa no té cap rerefons eròtic; ve dels temps en què es guardaven les monedes en un canut de canya, els homes a la faixa, sovint per anar a mercat. I tenir força –sinònim encara viu de molt– al canut, era senyal inequívoc de prosperitat, com a mínim relativa.