Òscar Ribas Reig, memòria viva

Els records de petit els ha portat tota la vida a dins. Quina riquesa, quin bon acompanyament per qui ha viscut i ha estat protagonista del pas de l’Andorra agrícola i senzilla a la seva activa modernitat. Un canvi efectuat en dues generacions completes que passen el relleu al jovent andorrà d’avui en dia. En la incertesa del futur, com naturalment sempre ha succeït, cal escoltar les veus i els pensaments, i les lliçons també, dels més grans, de qui brolla enteniment i saviesa.

L’Òscar, fa una setmana tot just, ha marxat sobtadament i ens dol. Hauríem volgut poder escoltar-lo en l’àgora, de viva veu, ara que havia publicat les vivències de la seva vida i se’ns oferia com una alenada de bona saó, justament com un regal d’enteniment i saviesa. Ens hauria agradat, convocats un vespre, acudir al fòrum i ser presents a la presentació del llibre Memòries, editat per la Fundació Julià Reig i Premsa Andorrana, SA. Hauria estat el moment d’agrair-li la seva dedicació al país, a Andorra, i a la vegada fer-li notar com ens fa grat de poder tenir a l’abast, oberta, la seva vida en forma de llibre. Probablement hauria escoltat més que no parlat, però hauria complementat el seu testament, a mode d’exhortació –com lúcidament escriu el Joan Massa en el pòrtic del llibre. Ho hauria fet amb el mot concís i la justa expressió, sòbriament. Ell ha estat més un home d’escriure, d’expressar-se amb escrits, que de parlar pels descosits. Diria que sospesava en el seu interior acuradament el sentit i la funció d’allò que se li presentava, obrant amb raonament i pragmatisme. Una manera de fer temperada, un tarannà atípic en política que només assoleixen els més grans actors polítics, dotats per una banda de la tan sàvia prudència però imbuïts d’una valentia per afrontar les adversitats o el dia a dia en la gestió pública. En el procés de reforma política directa i decidida cap a la Constitució de 1993, el coratge i l’equitat de l’Òscar Ribas van ser providencials i decisius, tant al capdavant dels governs com des de la recambra de la cuina. En uns anys que van ser d’alta tensió estructural, si s’hagués anat amb dubtes i amagant el cap sota l’ala s’hauria produït un error col·lectiu, un tort històric que sortosament i amb empenta i capacitat de pensament i de diàleg es va evitar. Llegint les seves Memòries, les noves fornades de polítics advertiran les premisses generals en la manera de fer del polític Òscar Ribas, i els serviran per entendre que a la palestra pública la mesura en el discurs ajuda molt a l’hora d’evitar inoportunitats –que prou es presenten per si soles– i dislocacions que poden arribar a trastocar la més voluntariosa de les intencions.

Andorra ha viscut unes dècades de prosperitat inesperada i com a país ha disputat una car­rera de velocitat amb obstacles que han estat saltats i superats amb destresa i força de voluntat. A la pista, el petit Principat d’Andorra ha hagut de competir amb gegants per plantar la seva bandera i veure-la arrenglerada amb les dels altres estats del món. Aparellades la bonança econòmica i l’assoliment de les fites de reconeixement polític internacional, potser ha faltat parar un moment i mirar pel retrovisor, girar la vista enrere per veure com s’han fet les coses i aprendre tant dels encerts, que han estat molts, com de les mancances que no s’han pogut resoldre. I aquí és on les reflexions escrites de l’Òscar Ribas Reig treuen el cap i com a receptari, de vademècum, poden ser de gran utilitat, de corprenedora i humana utilitat per no només fer passos per saber menar el destí col·lectiu del Principat d’Andorra, en la forma de Coprincipat parlamentari, preferida i intocable en paraules d’Òscar Ribas, sinó per saber compassar-los, portant el pas amb els veïnatges europeus. És en la memòria viva de l’Òscar Ribas on Andorra ha de saber trobar el millor camí i el millor concert.

L’Òscar Ribas Reig va viure una infància i una joventut amb estimulants aprenentatges, dels que només es poden sentir i notar quan s’escauen èpoques molt comptades en la història dels pobles; èpoques singulars i úniques, que es poden assaborir matí, tarda i nit. Èpoques com la de l’Andorra de les tres quartes parts finals de segle XX. Les tertúlies, l’enraonar, els records vius traspassats per memòria oral, el rebre de xic una bufetada merescuda del pare “neta i pedagògica”, el poder conviure i escoltar i aprendre de l’oncle Julià Reig el dia a dia de la política pràctica, el van marcar per a bé i això el va formar i el va fer ser íntegre en el seu tarannà i compromès durant la seva contribució en el govern del Principat d’Andorra. La seva veu, ara que s’ha apagat, serà escoltada durant molts anys i amb el temps afinarem l’oïda i l’arribarem a entendre encara més.

Que reposi en pau. Lliurem els sentiments d’amistat i gratitud a la Roser i família.