Llibres. Llegir en temps de pandèmia

Ja se sap que qualsevol moment de la vida és una ocasió per dedicar-se a la lectura. Llegir per aprendre, per distreure’s, per informar-se... Al capdavall, “llegir per viure”, com escrivia Gustave Flaubert en una correspondència el 6 de juny del 1857.

Aquests dies, un grup d’experts reunits per La Vanguardia ha triat els millors llibres de l’any del confinament. Segons sembla, aquest any la gent ha llegit més llibres. Bona notícia! D’altra banda, amb motiu de les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis, les editorials no han faltat a la cita. Entre les bones lectures trobem La ciutat de vapor, de Carlos Ruiz Zafón, recentment publicada i traduïda ja al català.

Aquesta obra pòstuma em dona peu per singularitzar dos autors catalans: Juan Marsé i Carlos Ruiz Zafón, malauradament desapareguts aquest fatídic any 2020.

No pretenc fer un paral·lel entre dos referents de la literatura espanyola, sobradament coneguts i valorats, les afinitats més destacades dels quals són escriure en castellà i situar els personatges, aventures i peripècies a la mateixa ciutat: Barcelona, ciutat comtal. Només pretenc evocar les seves obres i donar-vos ganes de llegir-los i, en molts casos, rellegir-los.

Carlos Ruiz Zafón ens deixa el 19 de juny a Los Angeles, Califòrnia, on vivia des del 1994 . Tenia 55 anys. Conegut per la seva reeixida obra La sombra del viento, traduïda posteriorment: L'ombra del vent, la primera de la Tetralogia que el convertirà en un fenomen de les lletres contemporànies. Entre altres coses, el seu Cementiri dels llibres oblidats és percebut com un homenatge als llibres i una defensa de la lectura. Com en la novel·la de Gabriel García Marquez Cien años de soledad, Ruiz Zafón ens endinsa en un món màgic en què els llibres són la matèria primera. Amb la diferència que l’escriptor català fa tocar de peus a terra els seus personatges en trepitjar la gran ciutat i reservant al lector sorpreses de tota mena.

Juan Marsé ens deixa el 19 de juliol del 2020 a Barcelona, als 87 anys.

Escriptor autodidacte, que se sol incloure dins de la generació dels 50, una generació d’artistes marcats per la guerra i la postguerra. És considerat com un dels autors més destacats de la segona meitat del segle XX. Procedent de la classe obrera, en el fons ens recrea un món propi de la seva infantesa i joventut. Hi ha qui vol veure en la seva prosa la picaresca social en alguns barris humils de Barcelona, “marcats per la humiliació dels vençuts en la Guerra Civil, dialèctica entre vencedors i vençuts”.

Això explicaria la seva dèria de presentar sovint mons antagònics, la burgesia catalana dels anys 50 i 60, retratada de forma descarnada, sense pietat, i la immigració. El benestar dels uns, les dificultats vitals dels altres, però aspirants a sortir de la misèria. Vet aquí una crònica social de la postguerra, que contraposa vides, misèries i èxits, anhels i fracassos, aventures que no sempre acaben bé. En definitiva, una societat en evolució des del franquisme tardà fins a la democràcia. Marsé és l’autor de moltes aventures que acabarem per adoptar-ne el nom: les cèlebres aventis, fantàstic neologisme, com digué un estudiós de l’autor.

Destacaré dos novel·les emblemàtiques de Juan Marsé. I n’hi ha moltes més. Si te dicen que caí, Rabos de lagartija, El amante bilingüe, Caligrafia de los sueños, Ronda del Guinardó, per citar-ne algunes. Moltes, portades al cinema. Moltes guardonades amb premis literaris importants.

Últimas tardes con Teresa, publicada el 1984. Ubicada al Carmel. Premi Cervantes, el 2008, ens mostra dos mons socialment antagònics, el dels suburbis i el de l’alta burgesia catalana, que es relacionen a través de dos personatges: Manolo Reyes, el seductor Pijoaparte, fill de la immigració, un vulgar lladre de motos, i Teresa Serrat, una estudiant universitària, bonica, rica, falsament rebel. Aquesta suposada amistat no acabarà bé! Es veia venir.

Una altra obra destacada és La oscura historia de la prima Montse. La Montse Claramunt, una noia idealista, de família adinerada catalana, que viu en una zona privilegiada de la ciutat, coneix el Manuel, expresidiari, d’origen murcià, atractiu i ambiciós, que voldrà redimir. De les bones intencions de la noia sortirà una història obscura. Imagineu la resta...

Publicada per primer cop l’any 1970, La oscura historia de la prima Montse, revisada i corregida per l’autor, constitueix, diuen els crítics, el punt culminant de la maduresa narrativa de Juan Marsé.

La prosa de Marsé és rica, de lectura fàcil i engrescadora. Un relat sobre la hipocresia i falta d’escrúpols d’uns personatges que ho tenen tot (la Teresa, la Montse...) i altres que tenen dificultats per subsistir. Uns i altres atrapen lectors i lectores des de la primera pàgina.

Carlos Ruiz Zafón (1964-2020), com també ho va fer Juan Marsé, s’expressa gairebé sempre en llengua castellana. Igual que Eduardo Mendoza, el malaguanyat Manolo Vázquez Montalbán i altres...

La sombra del viento veu la llum l’any 2001. Traduïda a 36 idiomes o més, constitueix el primer lliurament del Cementerio de los libros olvidados, un espai mític suposadament enclavat al cor del Raval, un gran laberint de volums polsegosos i abandonats o en perill d’extinció o que no tenen cap interès per a ningú. Després vingueren El juego del ángel, El prisionero del cielo, El laberinto de los espíritus (2016), que clou la Tetralogia 15 anys després. S’ha definit Carlos Ruiz Zafón com l'escriptor que jugava amb el misteri i la meravella. El narrador visionari. Prosa engrescadora i torrencial, de fina ironia, que ens arrenca un somriure o ens provoca l’esclafit de riure. De les tenebres a la claror, amb intriga i suspens fins a recórrer prop del miler de pàgines de cada volum.

Ruiz Zafón fa dir a un dels seus personatges literaris, el llibreter del carrer Santa Anna, senyor Sempere, quan porta el seu fill Daniel a descobrir el secret del cementiri dels llibres oblidats: “Cada llibre, cada volum que veus, té ànima. L’ànima de qui el va escriure, i l’ànima dels qui el van llegir i van viure i van somiar amb ell”. Homenatge de l’autor als llibres, escriptors i lectors. En definitiva, una defensa de la lectura, com he dit més amunt.

Els personatges de Ruiz Zafón són recurrents als quatre volums tot i que alguns hi entren i surten. Vull destacar el pintoresc senyor Fermín Romero de Torres, amb el seu castellà acurat, la seva veu poètica i sofisticada que ens recordaria Cervantes per la llengua i Don Quixot o Sancho Panza per les seves sàvies sentències que etziba quan l’ocasió es presenta.

Ruiz Zafón va descriure la seva ciutat des de la fantasia, però partint d’escenaris reals que creuen diverses èpoques, de la Revolució Industrial a la postguerra, dels anys 20 als 50 amb l’ombra de la Guerra Civil. “Esta ciudad es bruja, sabe usted, Daniel? Se le mete a uno en la piel y le roba el alma sin que uno se dé ni cuenta”, declara Fermín Romero de Torres a Daniel Sempere, en La sombra del viento.

En definitiva, dos insignes autors malaguanyats que mereixen ser llegits o rellegits. Recordeu: llegir per viure! Ara més que mai!