L'Àrea Especial Andorra-Pirineus (III)

Si bé existeix col·laboració entre Andorra i el seu entorn, de manera aïllada, en diferents aspectes administratius (transfronterers, residus, tractaments mèdics...), econòmics i socials, aquesta no es troba considerada globalment com una possibilitat degut als condicionants jurídics existents, per la condició d’Andorra com a país tercer entre França i Espanya, generant una anomalia de relació amb la Unió Europea, com la que representen els altres microestats europeus.

Precisament l’AEEAP és una bona solució per a la reconducció d’aquesta, en el marc d’associació amb la UE, per la voluntat d’aplicació dels objectius de compartir i posar en comú recursos i projecte, i poder anar avançant plegats cap a noves realitats.

Si el desenvolupament andorrà del segle XX i principi del XXI ha tingut dues característiques bàsiques: produir-se des d’un creixement expansiu en taca d’oli i quantitatiu i limitar-se a l’interior d’Andorra, la història sembla donar una segona oportunitat i oferir-nos la possibilitat de canviar aquesta primera etapa en una segona, de creixement qualitatiu, sostenible i equilibrat, d’un costat, i en complementarietat amb l’entorn o de desenvolupament compartit, d’un altre.

Si Andorra disposa d’una segona oportunitat serà, sens dubte, gràcies a la seva condició d’Estat, reconegut internacionalment, fet que li permet una relació directa no només amb els dos estats veïns, sinó i també amb la Unió Europea, cosa que li suposa poder singularitzar el seu posicionament territorial.

La constitució i desenvolupament de l’Àrea Econòmica Especial Andorra-Pirineus ha de permetre dur a terme aquest nou model d’ordenació territorial basat en la complementarietat territorial, per la qual i de manera holística podríem dir cada part del territori a una escala diferent, es complementa amb el seu entorn immediat, assolint junts uns millors resultats i eficiència.

Tenir una interdependència econòmica volguda i conscient, emmarcada jurídicament, és una oportunitat per ser més eficients i forts, més equilibrats i independents, més solidaris.

Tot evoluciona amb el temps, és una llei natural, cap concepte, ni idea, ni fet és perenne; pensar o creure que l’estatus andorrà, per tenir mil anys a sobre, té garantit el proper mil·lenni és ingenu; res esdevé més incert sinó quan es fonamenta sobre certeses. El concepte de sobirania, en general, està condemnat també a variar en el temps. El tancament d’Andorra en si mateixa té aquest gran perill. Les condicions d’independència i reconeixement internacional acceptades avui no ho han de ser pas demà, en un marc evolutiu i globalitzador, a més a més accelerat. I la condició d’intangibilitat del concepte, en no poder ser sostingut per la força o la grandària, ens fa doblement vulnerables. Però sí que podem i hem de recolzar-nos en un dels punts forts que tenim i és la nostra implantació en els límits entre dos grans estats. Aquesta especificitat, que ens diferencia clarament dels altres microestats, és la que cal enfortir. I el millor per fer-ho és lligant-nos més i al mateix temps amb part dels dos territoris veïns, al nord i al sud, és a dir, construir un nou intangible, l’Àrea Econòmica Especial Andorra-Pirineus, a cavall dels tres estats, en l’àmbit econòmic, que reforci, connecti, interaccioni, cohesioni i equilibri les tres poblacions i territoris implicats alhora. La situació geopolítica de la major part dels microestats, després del seu reconeixement internacional, els ha permès de destacar clarament respecte dels territoris del seu entorn que han quedat sovint, per dinàmiques pròpies dels estats en els quals es troben, en posició de marginalitat geogràfica i econòmica. I han incorporat problemes en el seu desenvolupament com ara despoblació, abandonament de pobles, crisi econòmica, pèrdua de serveis i manca d’infraestructures, que han arribat a esdevenir crònics.

Però, en el passat, per la via de la complementarietat econòmica, aquests territoris han estat suport de molts dels microestats actuals, que per raons de la seva petitesa i posicionament, passaven per una situació de dependència econòmica dels veïns, que en alguns casos ha durat segles. En un món cada vegada més globalitzat, els microestats europeus, tot respectant la seva identitat nacional i per interès regional i de supervivència pròpia futura i un millor encaix en el continent europeu i la Unió Europea, han de comprometre’s amb el desenvolupament del seu entorn i han de convertir-se en motors de reequilibri territorial. Han de corresponsabilitzar-se, amb els estats veïns, de l’equilibri i la sostenibilitat econòmica regional i la petjada ecològica del conjunt.

Cal preveure doncs, tenint en compte les diferents realitats, però de comú acord, els mecanismes politicoadministratius que ho facin possible en benefici de totes les parts.

En el cas d’Andorra la creació de l’Àrea Econòmica Especial Andorra-Pirineus és la via que ha de permetre assolir aquests objectius.

El model econòmic andorrà, desenvolupat des del 1929, es troba en crisi estructural pròpia, per esgotament del model, i conjuntural per necessitat d’adaptació a una nova realitat mundial en els sectors que han estat fins fa poc els pilars, comerç, finances i turisme.

Andorra es troba en un impasse i moment de canvi obligat i indefugible.

Ha d’accedir a un graó, llindar o nivell superior de desenvolupament que li permeti diversificar la seva economia i ser menys dependent de l’exterior i alhora un nou model d’ordenació del territori que li permeti desenvolupar-se sense consumir-lo.

L’entorn pirinenc es troba igualment en un moment clau en què ha de trobar l’aturador al despoblament del territori i l’abandonament dels pobles i un model d’ordenació del seu territori que li garanteixi un dinamisme propi més enllà de la seva terciarització i dependència de les zones urbanes de la plana.

Tothom és conscient que per fer aquests canvis calen uns recursos econòmics i un marc jurídic nous, en el cas andorrà, que les estructures actuals i la posició aïllada no permeten.

Si Andorra vol poder assolir graus de desenvolupament més alts (de més complexitat i alhora qualitat) li cal una base més àmplia (territorial, poblacional i també intangible).