El de “después”

“Any de traspàs no et fiïs pas, ni del de davant ni del de detràs.” I encara més: “Si Nadal cau en divendres i és any de traspàs no te’n fiïs pas.” Dites i refranys els atribueixen malastrugança als anys que allarguem fins a 366 dies per apropar a l’exactitud astronòmica el nostre còmput del temps.

El que acabem de deixar sembla un model de compliment d’aquesta mala fama. La pandèmia, les adversitats econòmiques per a diversos sectors inclòs el primari, el cinquanta per cent de la collita del tabac malmesa per un fong... i el pitjor de tot, la pèrdua de vides humanes.

El coronavirus s’ha emportat, fins al moment d’escriure, 84 persones; la majoria en la primera onada, de la primavera (53), amb l’agreujant del traspàs i l’enterrament solitaris, sense consol de parella o familiar, sense l’oportunitat del dol per als supervivents propers. I aquest és el cost més greu, perquè amb vida i salut gairebé tot, si no tot, es pot superar.

Per als supersticiosos hem conegut fins i tot una dada terrible: a la tardor ja s’havia reclamat l’ajut de banders o policies per treure de cases i comerços fins a 75 serps invasores, aquests rèptils temuts i maleïts des de la Bíblia.

I tanmateix no sempre han coincidit grans mals col·lectius amb els calendaris temuts. Els mortífers aiguats van assolar el país el 1982, que no ho era, de traspàs. Sí que coincidia el 1996 amb la gran allau d’Arinsal, però es van evacuar a temps els edificis i es va evitar així cap dany personal. Tampoc ho era el 2006, quan al febrer va venir un xinès per matar dos homes, sogre i gendre, i suïcidar-se després a un hotel d’Escaldes.

Enguany han estat dos les suposades morts violentes, amb l’aclariment pendent dels corresponents judicis, i també s’ha conegut la suposada violació en grup d’una menor, fets datats alguns anys endarrere.

El pitjor, repetirem, han estat les pèrdues per traspassos. Sens dubte la de més transcendència social la de l’excap de Govern Òscar Ribas, a qui els qui podien no van seguir quan podien, retardant i fent més oneroses mesures com ara les reformes i adequacions fiscals i financeres, entre d’altres.

En el món de la cultura, el maleït 20-20 va començar amb la mort sobtada al carrer del “patriarca de les lletres andorranes”, Toni Morell, i a les acaballes el van seguir, encara joves segons les estadístiques de decessos, el multiguardonat Albert Salvadó i el polifacètic i excompanys d’aquest Diari, l’entranyable Àlex Lliteras i el polifacètic Maurici Bellmunt, sense oblidar una altra pionera de les lletres, la gran divulgadora Elidà Amigó.

És clar que les pèrdues en aquest àmbit de la riquesa immaterial comporten l’oportunitat de revisitar les obres respectives, que romanen sense data de caducitat marcada, i gaudir-ne.

I ara tothom, o gairebé, s’ha mirat (ens hem mirat) amb alegria d’esperança el 2021. Tot i conscients que la ressaca dels mals encara perdurarà, com a mínim, una quants mesos. Però les vacunacions anunciades com a imminents i els ajuts públics i privats a qui els necessiten haurien de marcar un canvi de cicle, a millor. I per això, potser amb més convenciment que mai, ens hem desitjat un bon any nou. I ho tornem a fer aquí, encara que sigui amb uns dies de retard.