La tribuna
Quan somrius
El poder del marxandatge televisiu ho abraça tot. Gràcies a aquest, unes melodies que haurien passat de llarg arriben al cor de la gent. Quina pena, però, que la gent tan sols estovi el propi cor pels volts del Nadal. Per què no allarguem el seu esperit tot l’any?
“Són petits detalls tot el que em queda... Com queda, al jersei, un cabell llarg”: heus ací un extracte mínim d’una d’aquestes cançons. I segueixo amb l’“és Nadal al meu cor, quan somrius content de veure’m”. La meva imaginació vola i s’enlaira amb un estol de tradicions entranyables. Llàstima, tanmateix, que enguany seran jorns diferents i peculiars.
Anava a dir com jo, que també me’n considero una mica. Sovint vaig a contracorrent, posant-me sentimental en certs moments. Potser veig que predico al bell mig del desert. Hi haurà qui pensarà que faig de prevere o de moralista. Bé o malament, mai no penso canviar. Vaig ésser educat en els valors intangibles de la proximitat, l’estima, el suport, l’esforç, la solidaritat, l’amistat i l’ètica. Aquest darrer punt emmerdat –fins a les celles– per part de la màxima autoritat del país. Hauria fet millor anul·lant un discurs anodí i fugisser pel qual li hauria de caure la cara de vergonya... La marxa trepidant de l’entorn social vol escombrar tots aquests mots i carismes dels esquemes habituals. Només faltava el malson de la Covid per rematar-ho tot.
Tibant d’un altre tema del hit-parade, cerco “forces per a superar els obstacles, per a creuar l’oceà”. Voldria ésser més fort per a capgirar esquemes incongruents i pantagruèlics. Em veig –a mi mateix– obert i extravertit. M’agrada –sí o sí– sentir-me a prop dels meus, dels amics, dels qui estimo… Perquè, aprofitant l’avinentesa d’un maleït virus, encara em trobo qui es resisteix a modificar la comoditat personal d’aquest statu quo?
A Florència, hi ha una trattoria que tenia un costum original i agosarat, abans de la pandèmia. Col·locava els seus clients en taules de quatre. Encara que fossin desconeguts, ho feia tal com anaven arribant al local. Dins d’una societat prou racista, recordar-ho representarà un sacrilegi? És que, des d’ara, ens empassarem estoicament el verb patentar i institucionalitzar les videotrucades, amb empreses que tenen cura d’aquests enginys?
Som en un Nadal ben diferent. Amb l’enfilall de trencaclosques i jeroglífics dictats per una penya de dirigents molt qüestionables, les cerimònies tradicional de caire familiar –en forma de trobades i/o àpats– ho tenen més que complicat. Aquests personatges, però, no s’estan de res. Si han de saltar-se a la torera la “via” que ells mateixos han marcat, no passa res… Ho veiem en convencions de partit (al llarg del cap de setmana) o per anar a col·locar un polititzat ram de flors a la tomba del primer president de la Generalitat, el mateix dia de Nadal. Quan no toca, cal fer palès el seny català i dubto que en puguin presumir.
Per contra, sort que el virus ens ha colpejat en l’era of the new technologies. Raó de més per primar l’empenta en el panell d’uns cantants mediàtics. O per reinventar la visió telemàtica d’un rostre estimat a l’altra banda de la pantalla d’un smartphone. Ja sé que no és el mateix, malgrat que no ens hem de deixar vèncer per la tristor o la melangia. “Encenguem els ulls amb el somriure… quan parlem amb i des del cor.” Sense polítics, de ben segur que viuríem millor. Molt bon Nadal a tothom... with the heart!