De lloguer

Fa dies que veiem a través dels mitjans la lluita entre els propietaris del terreny i el comú de Canillo sobre el Palau del Gel. Hi ha dues coses ben clares: aquestes instal·lacions són úniques a la parròquia i al conjunt del país, ja que, a banda d’oferir altres coses, es tracta de l’únic lloc, ara com ara, per practicar els esports sobre gel. L’altra és que l’accés a la propietat privada, el seu ús i explotació són alguns dels drets bàsics en tots els estats amb economia de mercat consagrada.

El cas de l’espai canillenc no és, però, únic. N’hi ha d’altres arreu del país oberts a la ciutadania com a conseqüència d’un pacte entre els amos legítims i una institució. La reclamació sobre el Parc de la Mola, a Encamp, ha obligat el comú al desallotjament prèvia restitució a l’estat anterior. En aquest cas, els veïns de la parròquia albiren ja una recuperació dels usos en una zona, en part coincident amb l’anterior i segons la preferència col·lectiva entre els projectes sotmesos a consulta per l’administració parroquial. Solució que sembla eficient i democràtica.

No són els únics casos. El de més transcendència, i objecte ja de reclamació inicial, pot ser l’espai del Parc Central d’Andorra la Vella, inclosa l’àrea més àmplia d’aparcament en un territori on aquest bé és tan escàs -i car, podríem afegir-, a més de limitat en el temps per instal·lacions com ara la Fira de la capital, diverses edicions del Circ o les arribades de grans proves ciclistes dels estats veïns.

En el seu moment, grans propietaris que no van cedir a la temptació de vendre els terrenys dedicats a activitats del sector primari –pagesia- per fer-los molt més rendibles amb la construcció a sobre van subscriure contractes de lloguer amb administracions de diversos nivells perquè s’hi poguessin habilitar espais d’ús públic i de gran rendibilitat social, sigui el palau del gel, sigui el gran espai d’Andorra la Vella, sigui l’altea aparcament, ara d’autobusos a Prat de la Creu, un cop deslliurada l’antiga plaça de braus de les servituds del manteniment de carreteres.

En el seu moment, els pactes establerts de concessió per part de la propietat a les diverses institucions semblaven avantatjosos per dues condicions principals: el cost relativament molt assequible i la llarga durada en el temps. Però la segona també, ai rai, era finita com gairebé tot, i les fites van arribant, potser en moments ben poc oportuns per a la part arrendatària, que són els de la crisi econòmica derivada de la pandèmia.

D’aquesta crisi derivada, però, sembla que no hi ha gaires persones ni famílies que se’n puguin deslliurar, per molt que tinguin més elements per resistir-la. I així, arribat el moment de renovar contractes, la temptació de demanar xifres considerablement més elevades que les inicials es fa molt més palmària. Sembla el cas de la instal·lació de Canillo i de tantes més, quan hi arribin, amb una gran dificultat ara de quadrar els interessos i aspiracions legítims de la propietat amb les disponibilitats de despesa minvades de les institucions.

Ens trobem, doncs, amb problemes d’una dificultat més elevada que els de l’àlgebra superior. Trobar un acord que equilibri les aspiracions de propietaris i l’economia de la institució pública concernida és, tanmateix, imprescindible. En el cas del Palau del Gel i en els que es veuen venir. Perquè hi ha una altra rendibilitat de les coses que és la social. Alguns pensaran que tot es resoldria amb una declaració com a bé d’interès general de la instal·lació reclamada pels amos, i la corresponent expropiació o fixació d’un preu i un termini polítics al bé en ús.

Seria, però, un cas insòlit i difícil de quadrar a la Constitució i, encara més, amb els usos i costums que han estat dominant en aquestes valls al llarg dels segles. Deixar als tribunals l’última paraula, amb previsibles recursos inclosos, seria allargar el conflicte cap a un final difícilment favorable a cap de les parts. “En plets et vegis... i els guanyis”, diu la vella maledicció gitana a Espanya.

Escrit això, es llegeix al Diari la notícia de la construcció d’un nou estadi nacional, amb camp de futbol, a l’antic Càmping Internacional d’Encamp. Amb el terreny llogat a la propietat privada durant 25 anys. O sigui, una altra instal·lació pública amb data de caducitat que arribarà, per molt que avui sembli llunyana.