Andorra. No som res, però ho podem ser

Al poc d’arribar al Principat, algú em va aconsellar que anés amb compte amb el que escrivia i no toqués gaire els nassos. Coneixent ja una mica més les dinàmiques, agraeixo el consell inicial, però avui no el seguiré.

Quan fas una crítica, surts perdent. Et guanyes una persona intel·ligent, però et poses en contra nou estaquirots. La primera regla de les relacions socials és no criticar ni queixar-se mai, i amb la mà al cor i amb quaranta anys a l’esquena, és evident que les relacions socials no són una de les meves virtuts. Hi ha qui es queixa i critica per insatisfacció o incapacitat, us ben asseguro que en el meu cas, la crítica, l’error, el fracàs, el replantejament i intentar defugir de l’autoengany són allò que més m’ha ajudat a progressar, a créixer, a millorar. És per això que sempre he trobat positives les crítiques que m’han fet i, tot i que fan mal, encertades o no, les he acabat valorant sense gaire recremor.

Potser també per això soc crític i em queixo a vegades amb els altres sense adonar-me que no tothom ho encaixa de la mateixa manera. En paraules d’en Dale Carnegie, “hem de recordar que quan tractem amb la gent no tractem amb criatures lògiques. Tractem amb criatures emotives, criatures arrissades de prejudicis i impulsades per l’orgull i la vanitat”. Jo ho oblido sovint, i tot i anar (gairebé sempre) amb bona intenció i sense cap mal, acabo sempre amb més enemics que amics... Això em fereix, intento millorar-ho, però soc conscient que aquest no és un dels meus actius.

Introduït l’anterior, prendré el camí equivocat, em sortiré de la trajectòria, em ficaré en embolics, jugaré amb foc i incompliré les normes. Estimo Andorra. I és per això que em fa mal veure que no som res (permeteu-me residents i andorrans que m’hi inclogui entre vosaltres).

A l’inici de la pandèmia el cap de Govern amb sensatesa ens va deixar aquella sentència de “Andorra només ens té a nosaltres”. Aquestes paraules ens van unir com a comunitat i van despertar una onada immensa de solidaritat i germanor, però al mateix temps amaguen una realitat: Andorra no és ningú al món. I em dol.

Em refereixo al model de país, al model productiu i empresarial. En qüestió de seixanta anys, Andorra ha passat de ser un indret rural de poc valor econòmic i poc nivell de renda a veure passejar pels seus carrers Ferrari i grans fortunes. Principalment les bases foren el contraban, el testaferrisme i l’explotació del turisme. Ha portat prosperitat, alts nivells de renda i una qualitat de vida envejable per als països veïns. Però la pandèmia mundial ha tancat les portes del turisme, i desactivats el contraban i el testaferrisme, que ens queda? Res. No som res. No produïm res, no generem valor a la cadena empresarial i en conseqüència no tenim poder geopolític ni empresarial i no som ningú.

Em dol veure com s’ha hagut de mendicar amb ingents esforços a la generositat/contrapartida dels països veïns per rebre material i personal sanitari, perquè ens cedeixin vacunes; em dol veure com tots els països han tancat les fronteres i nosaltres les hem hagut de mantenir obertes, per si algú s’atrevia a venir i gastar algun euro en un restaurant, hotel o botiga. Em dol veure com durant mesos la Creu Roja Andorrana surt dia sí i dia també a tots els mitjans. Egocentrismes a part, és senyal que estan fent una excel·lent tasca, però també és senyal que alguna cosa no rutlla empresarialment. I es fa més evident quan tothom creua els dits per veure si obren les estacions d’esquí i amb això entri una mica d’oxigen, és a dir, diners. És així de trist, i llevat d’algunes excepcions minoritàries, som poca cosa més que una catifa vermella perquè vinguin altres a consumir i a gastar per omplir-nos les butxaques.

Andorra té les limitacions que té, com tot i tothom les tenim. La principal, la seva orografia. Aquí no arribaran mai creuers ni vaixells de càrrega, potser no veurem mai un avió aterrant al Principat, i està geogràficament aïllada de les rutes de subministraments, que impossibiliten la creació d’indústria pesant o centres logístics. Obrir-se al turisme fa quaranta anys va ser una decisió encertada, però potser ha arribat l’hora de canviar el model productiu i el teixit empresarial del país, a no dependre de tercers, fer-se un lloc en aquest món tan exigent, competitiu i egoista, i començar a ser algú, començar a produir, començar a ser alguna cosa.

Però Andorra també té un actiu molt important al seu favor, la no-dependència d’Europa en matèria fiscal i reguladora. Opino que aquesta és la clau, i s’hauria de jugar amb intel·ligència i mirada llarga per no perdre-la.

La fiscalitat i l’escassa regulació normativa poden permetre iniciar el canvi, es poden atreure sectors que trobin atractiu instal·lar-se a Andorra per la conjunció d’aquests dos actius, que realment són un avantatge competitiu respecte a altres països. Els acords d’associació amb Europa haurien de ser molt curosos per intentar perdre el menys terreny possible en aquests dos àmbits.

El món ha canviat. Ara ja no importen les comunicacions (on Andorra té la batalla perduda), ara importen, i en el futur cada vegada més, les telecomunicacions (i aquí Andorra té opcions). L’economia del futur la marcarà la biotecnologia, la tecnologia i molt especialment la intel·ligència artificial i la nanotecnologia. I això es pot desenvolupar també a Andorra, i el més important de tot, es pot fer amb èxit, i fer que Andorra sigui algú al món.

Com? Hi haurà gent més qualificada que un servidor per respondre aquesta pregunta. Canviar el model productiu del país, o si més no, crear-ne de nous que contrapesin l’exposició actual a un únic sector majoritari, podria durar un parell de dècades. I això és complicat, ja que qui ha de facilitar-ho són en primer lloc els partits polítics, i la política acostuma a ser miop a tot allò que no es pugui capitalitzar en els següents anys, que no llueixi en un programa electoral a executar de forma immediata o que no desgasti el partit al govern de torn. Potser el canvi ha de venir des del mateix teixit empresarial, o millor encara, consensuar un acord de país entre tots els partits polítics i els empresaris, i fixar un horitzó temporal de treball de vint anys i que governi qui governi, es continuï avançant en aquesta direcció. Però comptem amb els empresaris, si us plau, no creem organismes parapúblics per tal de mantenir poder i control, i els amics remenin la cua sense aportar cap canvi real i notable.

M’estimo Andorra, però entrem al 2021 i constato amb tristesa els frens actuals al canvi. Em dol veure com tot el món compra a Amazon i aquí hem de baixar a la Seu a recollir les comandes. Em dol veure com les empreses del país no poden utilitzar PayPal, ni crear apps d’Apple perquè el programa de desenvolupadors no és possible a Andorra. Em dol rebre un e-mail d’un client de Mèxic dient que, si us plau, l’any vinent li facturi des de Espanya, perquè pagar-me a un banc Andorrà és un calvari. Em dol veure com les empreses andorranes no poden operar amb el sistema de pagaments europeus perquè hi ha un banc que no li interessa comercialment i ens resta marges i competitivitat al mercat global. Algú es pregunta com és que el senyor Piqué ha invertit en un equip andorrà de futbol però no ha traslladat aquí les seves empreses tecnològiques de videojocs? Aquests punts, juntament amb potenciar la Universitat d’Andorra, podrien ser un bon punt de partida. Em consta que hi ha gent treballant-hi, així que, com a mínim, no els posem traves. Jo m’hi arromangaré, amb aquells que vulguin obrir camins al canvi.