Els contes de Carlos Ruiz Zafón

L’any passat ens va deixar Carlos Ruiz Zafón, l’escriptor barceloní que des del 1993 vivia a Los Angeles i que era mundialment conegut per la saga El cementiri del llibres oblidats, el seu univers particular, del qual formaven part les novel·les L’ombra del vent, el best-seller que el va catapultar a la fama, El joc de l’àngel, El presoner del cel i, finalment, El laberint dels esperits.

Amb anterioritat a aquestes quatre novel·les havia escrit la Trilogia de la boira, tres llibres que van captivar el públic més jove.

Entre la trilogia i la saga va veure la llum la novel·la Marina, que sempre ha estat el llibre que a títol personal més m’agrada de Carlos Ruiz Zafón.

El món de Zafón és especial, misteriós, i té guanyat per dret propi el lloc que es mereix en la novel·la contemporània.

Tot i això, Marina és d’aquells llibres que un cop has llegit et deixen un senyal que et persegueix tota la vida. Quasi m’atreviria a dir que Marina és la mare de les quatre següents, és el lloc on neix la saga posterior i reflecteix la seva particular Barcelona. Però a Marina els contorns encara no són tan definits. És un Zafón a punt de desvetllar-se, però amb un grau d’innocència que encara el fa més gran. Parlo de memòria; fa molts anys que vaig llegir Marina; la novel·la va ser publicada el 1999 i espero tornar a rescatar-la ben aviat, aquest cop de la prestatgeria dels llibres favorits.

Ara l’editorial Planeta ha publicat La ciutat de vapor, un recull d’onze contes que també es mouen en la Barcelona de principi del segle XX i que apunten a una petita obra d’art. I dic que apunten perquè en el moment d’escriure aquesta tribuna tan sols n’he llegit tres i els tres m’han semblat del millor que ha caigut a les meves mans en els darrers anys.

Cadascun d’ells, cada conte, recrea un espai que resulta familiar, però que cada vegada pren una direcció diferent i no deixa de sorprendre el lector.

Com ens explica el seu editor, Émile de Rosiers Castellaine, Carlos Ruiz Zafón volia amb aquest reunir en un sol llibre els contes que havia publicat i d’altres encara inèdits, com a homenatge als seus lectors. Un editor que en realitat és el mateix Zafón, fent a la vegada un homenatge al seu editor real, Emili Rosales.

El resultat és sens dubte un llibre excel·lent que vols llegir a poc a poc, gaudir fins a l’última pàgina. Al fons de tot aquest paisatge emergeix una Barcelona enigmàtica que per als que estimem aquesta ciutat resulta tan real com literària.