Ens la juguem

Fa uns dies la prestigiosa revista científica Nature va publicar un estudi de l’Institut Weizmann de Ciències, d’Israel, sobre l’impacte a la Terra de la massa antropogènica (és a dir la creada per l’home). El resultat és esborronador. Ni més ni menys que la massa de tot el que és artificial és ja més gran que la suma de tots els éssers vius, vegetals i animals. És a dir edificis, polígons industrials, centrals elèctriques, aeroports, carreteres, ports, centres d’oci, però també envasos, plàstics, etc., tenen avui ja un pes superior al de la totalitat de la biomassa del món i les plantes, els peixos, els animals terrestres. Els gairebé 8.000 milions d’humans, que equivalen a un ínfim 0,01% de la biomassa del planeta, han generat una tal gegantina allau de formigó, de totxo, d’aglomerat, de metalls i de plàstics que arriba a la descomunal xifra d’1,1 bilions de tones, ultrapassant ja el bilió de tones de tots els éssers vius animals i vegetals que poblen la Terra.

Però si ens espanta aquesta fotografia de la situació actual, encara molt més ho fa la constatació de les tendències. L’Institut Weizmann presenta mesuraments des de l’any 1900, que assenyalen com minva de forma preocupant la massa dels éssers vius i, per contra, com creix acceleradament l’acumulació del que és artificial. Si l’artificial es doblava cada 20 anys, en les dues properes dècades es triplicarà. No és ni tan sols una equació de suma zero: creix molt més de pressa el formigó que decreixen les plantes i els animals. Presenta l’esmentat estudi dos exemples alliçonadors: només la massa dels edificis, carrers i ponts de la ciutat de Nova York ja és més gran que la suma dels peixos de tots els oceans; i el pes de la immensa muntanya de plàstics que ens ofega, dobla el de tots els animals terrestres i marins. A més plàstic, menys animals. A més formigó, menys arbres. L’evolució és tan aparatosa que no fa gaire, a inicis del segle XX, la massa antropogènica (l’artificial) no anava més enllà del 3% de la biomassa. S’afirma també en l’estudi que les quatre cinquenes parts dels productes i objectes en ús actualment tenen menys de 30 anys i, atenció !, que en els càlculs no es compten les muntanyes de deixalles dels abocadors.

Cal que ens preguntem com afecta aquesta preocupant deriva a casa nostra. El fenomen de la urbanització desbocada no ens és aliè. Evidentment les àrees metropolitanes són exemples arquetípics d’artificialització irreversible amb efectes de contaminació de l’aire, dels cursos fluvials, de les aigües marines i, és clar, d’aguda pèrdua de la biodiversitat. Un fenomen que ha convertit la línia de la costa mediterrània en un contínuum edificat. Sense anar més lluny, també el Pirineu ha conegut en molts indrets una acusada artificialització, bàsicament en les valls principals de les àrees més turístiques i en les zones esquiables. Només cal comparar les fotografies de començaments del segle XX del fons de les valls de les Valires i, en menor mesura, de la Garona per adonar-nos de la magnitud dels canvis experimentats.

Deia el poeta romàntic alemany Holderlin: “Allà on creix l’amenaça i el perill, també hi creix el que ens salva.” D’on hauria de venir la “salvació”? Probablement de la intensificació de la consciència mediambiental del conjunt de la societat; de la necessitat de posar límits al creixement (David Pilling, autor del llibre El deliri del creixement ens adverteix: “Només l’economia considera una virtut l’expansió sense límit. En biologia es diu càncer.”); de la consideració dels prats, dels boscos, dels rius, dels mars i de la biodiversitat en general com un valor essencial. Tot això porta a una senzilla consideració, però difícil d’aplicar: cal ajustar tot el que es fabrica artificialment a l’estricta necessitat de preservar els equilibris mediambientals fonamentals per assegurar la qualitat de la vida futura. Com deia Saint-Exupéry: “No heretem la terra dels nostres avantpassats. La lleguem als nostres fills.”