La tribuna
Us trobaré a faltar
La frase és senzilla, curta, però també és com una llarga abraçada
Aquest gener, el dia 20 a la tarda, va fer set anys que la mare va morir. Tenia 98 anys i el cap clar. Una vida llarga, ben viscuda a Andorra, on va arribar al final de la Guerra Civil Espanyola i on s’hi va quedar fins al final, tot i que portava a la sang les ganes de conèixer món i viatjava sovint.
Moltes vegades, dissabtes i diumenges, penso en ella, ja que acostumàvem a trucar-nos cada cap de setmana al vespre, un dia o l’altre. Si jo me n’oblidava ella sempre se’n recordava. I al final s'acomiadava amb el seu: “Abraçades i petons per a tots.”
Si no estàvem a casa sempre deixava la mateixa frase al contestador. Mai fallava. I ara, encara després de set anys, enyoro les seves paraules. Durant uns anys guardava un dels seus missatges al contestador, que al final, accidentalment, es va esborrar.
Aquests dies m’ha vingut diverses vegades al cap, potser per la proximitat del Nadal, una frase que ella deia sovint els últims anys.
Quan parlava de la mort, i en els seus darrers anys ho feia sovint, sempre deia: “Quan me’n vagi us trobaré a faltar.” Personalment no tinc una concepció gaire cristiana de la vida. Penso que el jo, tal com l’entenem, un cop ens morim deu desfer-se en la immensitat, però més enllà de les pròpies creences és bonic que et diguin que et trobaran a faltar.
Em trobareu a faltar, sonaria pretensiós, us trobaré a faltar és una manifestació d’amor.
Quan li vaig escoltar per primer cop em va impressionar. És una frase que invita a pensar. Ara, anys després, encara es fa més gran el seu significat, perquè tenia raó, perquè a les persones que estimes, per molt que es dissolguin o vagin a qualsevol altre lloc, les trobes a faltar. La frase és senzilla, curta, però també és com una llarga abraçada.
Descobrim el seu valor i uns anys després retorna encara amb més força, amb més sentiment. Cada persona és un món i tots tenim tresors que afloren quan menys ho esperem.
Cadascú té la pròpia concepció del temps, i el dolor que sentim quan algú estimat se’n va varia amb el pas dels anys, disminueix i ens queden sols els bons records.
En un lloc desconegut, en aquell territori del qual no sabem res i sobre el qual podem imaginar moltes coses, sempre és agradable pensar que des dels seus jardins o energies o el que sigui, imaginar que algú que t’ha estimat et trobarà a faltar.