Boscos cremats

Imaginin que els deixen escollir entre dos actius per invertir-hi. Un és un bosc frondós, ple d’arbres alts que ocupen centenars d’hectàrees. L’altre és un bosc de la mateixa mida, però que ha estat arrasat en un incendi. Les autoritats s’han posat a treballar i l’han omplert de jardiners que sembren llavors per tot arreu, i d’helicòpters que el sobrevolen llançant aigua per mantenir-lo ben regat, això sí. Si és un inversor com cal, abans de decidir preguntarà què costa cada un. Resulta que el bosc cremat es paga molt més car que l’intacte.

Serveixi l’exemple anterior de metàfora del que passa actualment als mercats financers. No cal dir que fa un any la situació era clarament millor que la que tenim avui, des del punt de vista econòmic. Estem immersos en la tercera onada d’una pandèmia que ha provocat el tancament intermitent, total o parcial, de les economies de gran part del planeta, durant gairebé un any. Cosa inaudita, per cert. Mai ens havíem infligit una destrucció econòmica tan gran sense una guerra pel mig. Es calcula que s’han perdut uns 10 bilions de dòlars en PIB global entre el 2020 i el 2021 respecte al que hauria estat sense pandèmia. Perquè se’n facin una idea, és com si s’hagués volatilitzat el PIB anyal de 153 països, tots junts. Amb aquests diners podríem comprar senceres les deu companyies més grans del planeta (no són poca cosa!, Apple, Amazon, Saudi Aramco...). Tot i això, les borses van tenir (amb alguna excepció) un 2020 excel·lent. I la cosa no quedarà aquí, si tenim en compte el reguitzell de pronòstics dels estrategs, que anticipen un 2021 amb guanys a doble dígit un altre cop. Raonen que amb tipus d’interès tan baixos, als inversors no els queda sinó seguir apostant pels actius de risc. En definitiva: fa dotze mesos, els bancs centrals podrien haver-se plantejat apujar els tipus en algun moment, cosa que ara sembla impossible. Aquesta recuperació econòmica ho serà amb tipus nuls, amb les impremtes dels bancs centrals funcionant a tota màquina, i amb els governs gastant més del que ingressen. Ens venen a dir que el bosc pot agradar més o menys, però que és molt millor que la resta, que són terrenys erms. Aquell bosc tan bonic ja no hi és. Com no ha de valer més que abans de l’incendi?

Aquesta és la disjuntiva a la qual ens enfrontem per als mercats aquest 2021. Pot ser que, almenys durant un temps (i és impossible saber quant), no els falti raó. Com a profecia autocomplerta, si tots els inversors es convencen d’alguna cosa, aquesta cosa efectivament passarà, ja que els preus no són més que el resultat de la intersecció entre l’oferta i la demanda. No podem oblidar, però, que tot i que la valoració pot quedar en un segon pla durant molt temps, és com la llei de la gravetat dels mercats. Exerceix una atracció constant. Un avió només vola fins que se li acaba el querosè. El combustible que fa volar avui els mercats és la convicció grupal que no hi ha alternativa a la renda variable. Certament se’ns n’ocorren poques. Però, val un bosc mig calcinat més que el d’abans de l’incendi?

És clar que en aquest bosc encara hi ha bones oportunitats. Algun arbre dels que resisteixen ens el venen a millor preu. Altres arbres, a més, n’han sortit reforçats i són molt més valuosos que abans de l’incendi. La pandèmia ha accelerat una transformació (revolució, més aviat) digital que ja estava en marxa. Consumirem, treballarem i produirem d’una altra manera, en endavant. Això deixa perdedors, sí, però també guanyadors.

La clau és, doncs, ser molt selectiu. La pandèmia passarà, segur. Quan s’acabi, el rebot econòmic serà molt substancial. Som com una olla de pressió. Fa tant temps que tenim limitat el que podem fer que, quan es pugui, no ens estarem de res. Però no confonguin temps millors amb (més) pujades indiscriminades dels actius de risc. Els mercats financers són mecanismes de descompte, i molt del positiu ja ho recullen els preus actuals. El millor actiu, a un mal preu, no és bona inversió. Hi ha bones oportunitats, encara, però s’ha de discriminar més que mai entre les opcions disponibles.