El pensament de Naturlandia

Hi ha una dita molt estesa per les terres nodridores del Segre, entre el forat de Tresponts i la vila de Ponts, referida als gossos de Carreu, que bordaven la Lluna rodona pensant que era un formatge o un pa de dos quilos, de la fam que portaven. Carreu és i sobretot va ser una casa del terme de Gavarra, emplaçada davant per davant del poble però a l’altra banda del riu de Galleuda (casa igualment d’anomenada), cap a ponent, a un quilòmetre i mig en línia recta. Carreu té el nom ben arrelat a l’indret on és, aquell país de rocam i de timons, de bruc, de garriga i solituds de sol abrusador a l’estiu i de fred a l’hivern. Més avall de Carreu hi trobem la Vinya, senzilla i silent masoveria de Carreu, ja abocada als fondals i als cinglos (mireu quin altre nom tan bonic i definidor: Balçorra) que conformen el Forat de Buli, per on s’escolen encaixonats i feréstecs el torrent de Gavarra, el riu de Galleuda que n’és tributari i el riu de Rialb, que per l’esquerra rep el torrent de Gavarra un bocí més avall de la font de Buli, surgència abundosa, d’aigües fredes com el gel, que veu la llum en terme de Gavarra, de l’actual municipi de Coll de Nargó. El Forat de Buli, un mal país de veres, fa de capçalera de la Baronia de Rialb, l’extens terme municipal que va des del Segre a llevant, ara embassat per la presa de Rialb i la serra de Comiols a ponent. Un terme municipal compost per cases i cases de pagès, algunes vives, altres escrostonades o ensorrades, amb boscos i rases que li donen força i amplitud històrica, indicada doblement per tantes i tantes ermites i esglésies romàniques amigues de les cases, les quals vetllen beneïdes en serradets i turons. Quan els andorrans que salvàvem el Forat de Buli, en pujar o baixar des de les planes d’Urgell amb els ramats, apletaven de nit ben a prop de Gavarra, entre Cal Rella i la Moixella, a l’indret anomenat justament la Pleta dels Andorrans. Des d’allí, Gavarra i darrere seu, Carreu, són una estampa d’assentament humà antic, commovedor dels sentiments, més quan amb la vista volem lluny cap a la llomada del Montsec i la muntanya d’Alòs, com diuen a Gavarra, la serra de Sant Mamet, asseguda i aplomada, fita ponentina, com ho és, ara a migdia, la fita piramidal i sagrada de Montmagastre.

Els pastors andorrans s’adormien, en jaç de romaní, amb el ponent esbatanat i engegaven amb l’alba que els despertava sortint-los animosa per coll de Creus. Per temps antics, més de cent anys enrere, també els udols del llop, escoltats de matinada de per allà sobre el grau de la Moixella, els feien companyia. Ben segur els pastors enraonaven de la gent i del país que sotjaven durant la transhumància de les ovelles i a l’hora de sopar, segons com fos més o no tan escassa la vianda, sortia la dita: “Passen més gana que els gossos de Carreu.” L’he recordat pensant en el llop de Naturlandia trobat mort fa dos dies, ofegat a la bassa una nit de lluna plena. Potser el pobre llop empaitava la Lluna per gana o per set, com els gossos de Carreu. No ho voldria creure, que passés gana o set, més aviat potser en albirar la Lluna esplendorosa el va guanyar l’enyorament i es va posar a cantar en to trist de melangia.

Naturlandia ha de fer un pensament de futur. El passat i present s’assemblen massa i sense seure i apletar com feien –zelosos pel ramat– els pastors andorrans les nits de transhumància, sense enraonar i dialogar pensant en Naturlandia, el pes dels deutes econòmics i el maquinar sortides improvisades, no salvarà pas les instal·lacions esportives, lúdiques i animaleres. Ara que l’udol del llop s’ha enlairat com un avís més, la parròquia de Sant Julià de Lòria ha de seure tota i exposar com i de quina manera ha de rutllar Naturlandia, amb una premissa sense la qual les coses no s’encarrilaran pas bé. Ans de seure, poble i comú que el representa i ha d’escoltar, cal entendre la Rabassa i Conangle com a muntanya comuna, coma a privilegiades alçades aprofitables per a fer activitats esportives i lúdiques i després ja vindrà el nom i s’arribarà a un acord de si a més del connatural esquí nòrdic, raquetes i trineus, a l’hivern s’hi ha de fer alguna cosa més. I a l’estiu, i aquí s’hauran de posar tots els trumfos sobre la taula i fer contro i recontro, mirant d’una vegada per totes de fer una base d’excursions familiars i de punt d’estada nocturn en llargues travesses, enfocant i mirant el port Negre com a porta a la vall del Madriu, porta de benvinguda i de comiat a Naturlandia, si s’ha de dir així, o la Rabassa, a l’estació de la Rabassa, com s’havia dit sempre. Sense un pensament, la idea i el conjunt de Naturlandia, seran aitals de tristos com els udols del pobre llop ofegat.