Escola de política ja

El lamentable pas de Donald Trump per la presidència dels Estats Units d’Amèrica és el millor exemple per veure que hi ha gent que no serveix per a la política. Allà, a l’altre costat de l’oceà, i aquí mateix, a Europa, i també aquí mateix, a Andorra. Només cal escoltar segons quins discursos, segons quins comentaris, i ja no cal dir, segons quines opinions esbombades a través de les xarxes socials, per advertir de manera ben evident el perfil baix de qui ocupa un escó als parlaments. No diré als seients del govern, perquè, per sort, per gran sort, la composició del govern no necessàriament ha de ser formada per parlamentaris electes. Sort, ho repeteixo, perquè segons qui ocupés un ministeri pel sol fet d’haver estat electe en unes eleccions parlamentàries faria encendre totes les alarmes. El ministeris han de ser per als que tenen més capacitat, per als que en saben, per a qui, sigui a l’administració pública o privada, és capaç de menar i de liderar una estructura administrativa amb criteris d’honestedat i mirada enllà.

Andorra no es pot permetre un corpus polític de nivell baix. I no parlo, i ho remarco, de la composició del Govern, parlo dels grups parlamentaris –i per ser decorós–, de tots a la vegada i de cap en concret. Al Consell General hi falta embranzida, vitalitat, ritme i també, si us plau, una mica més d’oratòria, d’alegria ambiental, de joc parlamentari. Quan tot queda en preguntes i repreguntes, a llegir preguntes i repreguntes i a llegir respostes a les preguntes i a les repreguntes, l’espurna, la frescor de la immediatesa, el caliu de la cambra, l’ambient, el xup-xup de la política, es perd en unes sessions de tedi i de poques coloraines. I no em refereixo als colors de vestits, corbates i pentinats que, per cert, ara que parlem de vestimenta, potser donaria un prestància i una solemnitat i una igualtat corporativa fer com els vells consellers i assistir a les sessions del Consell General amb el gambeto i el tricorn els consellers i amb els bicorn Sindicatura. I posats a demanar més solemnitat, per què no prohibir l’ús dels telèfons durant les sessions? Mostraria respecte no només cap a la persona que en aquell moment parla, sinó també a la ciutadania que s’ho mira des de casa per televisió i pensa en què es deu distreure amb el telèfon.

Les noves generacions ingressades a la política no tenen l’experiència ni la trajectòria temporal de les velles generacions. I per això es pot entendre que tinguin poca pràctica, però sí que se’ls han d’exigir uns mínims sense els quals també la ciutadania es pregunta què hi fan a la cadira, a part de seure. Si a això hi sumem les llicències de parlar i exposar a través de les xarxes socials autèntiques astracanades per part d’alguna senyoria, fora de l’àmbit parlamentari i, sense cap mena de pudor, emprant el nom d’Andorra com si es tractés de vendre un producte propi, l’ombra del trumpisme i donar peixet a cor­rents negacionistes, conspiranoics i tot el reguitzell de tergiversacions més que interessades carregades d’ignorància, l’ombra del trumpisme amenaça de projectar-se a les sagrades parets del Consell General.

Una escola de política per donar formació i per examinar candidats a presentar-se a les eleccions generals o comunals li aniria molt bé a Andorra. Però no d’alta política i politologia universitària, no. Coses senzilles, pràctiques, que ensinistressin en el diàleg, en el parlamentar i d’aquí en sorgirien encara realçades les figures amb dons innats per la política i tots amb un nivell bàsic per desenvolupar la tan cacarejada: representació del poble. I això, el pas per l’escola de política, tant per seure al Consell General com als comuns. Perquè sort que els déus, els àngels i els arcàngels i tota la cort celestial, més les goges i les nivaires andorranes vetllen perquè segons qui no entri a seure als comuns i els deixa fora, perquè els estralls anímics i socials podrien ser de l’alçada de les banyes i els carnestoltes que van entrar al Capitoli dels Estats Units.