Onada

Les desqualificacions i els atacs als sistemes polític, social, fiscal i judicial del nostre país acostumen a venir per onades, com les variants del virus. Les més habituals, des de fa temps, han sorgit a televisions privades i altres mitjans espanyols en forma de denúncies injustificades o mal documentades amb poc o gens de fonament; en definitiva, falses. Han estat a bastament comentades algunes d’aquestes desinformacions, no informacions, recents.

Però el més inesperat, el que vessa els límits, és la petició formal del portaveu de Podem al parlament espanyol, que es torni a considerar aquest Principat com a paradís fiscal.

Que arribi fins aquí un membre destacat d’una de les formacions incloses en el govern de coalició de l’Estat veí s’assembla prou a una ingerència en la sobirania aliena, a més de demostrar una gran ignorància de la política i els acords internacionals per part d’aquest hispanoargentí doctor en física i no de lletres.

Sobra recordar que, després del seguit de reformes legals sobre els sistemes financers i fiscals, tant l’OCDE com la Unió Europea van homologar les condicions nacionals en aquestes matèries i, primer, ens van treure de les llistes negres, després de les grises i, finalment i definitiva, de tota qualificació com a paradís fiscal o estat “poc cooperatiu”, el 2018.

Recordava aquests dies el lauredià Miquel Calsina que la transparència bancària, en forma d’informació a Espanya sobre els seus ciutadans amb comptes bancaris aquí va permetre ingressar 717 milions d’euros a la seva hisenda.

Ja va dir anys enrere algun membre del nostre govern –Marc Forné?- en ple procés de canvi que si hi havia paradisos fiscals tampoc falten “inferns” fiscals. Intermitentment, però contínues, es produeixen queixes sobre les diferències de tipus recaptatoris entre ens territorials per atreure inversions i, secundàriament, ingressos públics. Sense cap èxit. Un dels assenyalats darrerament a la mateixa Espanya ha estat la Comunitat de Madrid, per dúmping fiscal, especialment respecte de Catalunya. No parlem dels territoris bascos, hereus d’uns convenis que a Navarra i Àlaba no van deixar d’estar vigents ni durant el franquisme.

Dintre de la Unió Europea, Irlanda i Luxemburg han estat assenyalats i criticats per les baixes fiscalitats en relació amb la majoria de la resta de socis comunitaris. Per no parlar d’illes i territoris que fan part políticament del Regne Unit o dels Estats Units i que continuen a les llistes negres de la fiscalitat global, sense pal·liatiu.

A més de la ignorància sobre els acords internacionals vigents, tota la colla d’espanyols “denunciants” de la nostra realitat semblen ajustar-se al perfil dibuixat per diversos analistes de l’ens polític –Estat o partit- que, entrat en crisi, busca un “enemic exterior” per garantir-se al manteniment del suport dels seus, ciutadans o militants.

Si aquell conglomerat sorgit del descontentament de la ciutadania vers de les polítiques dominants i de les “castes” dirigents sembla avui bastant domesticat, actor secundari i en part sotmès a les directrius alienes, de la part majoritària en el gabinet Sánchez, no seria estrany un intent més de marcar diferències de perfil, en propostes que saben condemnades al fracàs per oposicions aclaparadorament més nombroses o amb gestos que en l’argot taurí s’anomenen “brindis a la galeria”, dels quals seria un exemple això de Pablo Echenique.

Seria estrany que el nostre Govern no hagi pres mesures diplomàtiques establertes per a cas de conflictes, com sembla aquest, amb institucions públiques estrangeres o a algun dels seus membres. Ho seria sense la gran dependència dels estats veïns que de vegades sembla convertir-los, també els seus ciutadans, en el “pinxo” de la classe que sotmet a bulling els companys més indefensos.

Potser per això sembla desproporcionadament suau la resposta del cap de Govern al “progre” espanyol: “No sé què pretén amb aquesta cacera de bruixes infonamentada... Cal tenir en compte que aquí resideixen prop de 20.000 espanyols i que som un pol d’atracció per a una regió, el Pirineu, prou deprimida.”

Potser la millor resposta a Echenique seria la que el seu líder va donar al parlamentari opositor del PP García Egea -reproduïda literalment en espanyol, per evitar qualsevol equívoc en la traducció-: “Nosotros hacemos política en el Gobierno; ustedes hacen el ridículo.”