Musaranyes i elefants

“El món que hem creat és un procés del nostre pensament. No es pot canviar si no canviem la nostra forma de pensar.”

Albert Einstein

La vida només té una alternativa; viure-la, doncs la mort n’és la conseqüència, i soc rebec a creure que sigui tan bella com es diu d’avaluar col·lectivament la seva subsistència evolutiva.

La força del poder o el poder de la força, té alternativa? Com sempre a llarg termini i de forma distinta, l’esclavatge n’és la conseqüència.

La diversitat de pensament tan poc acceptada fa entendre de diferents maneres un mateix esdeveniment, essent aquesta i alguna altra la conseqüència d’una societat poc intel·ligent, maniobrable a l’antull de l’ambició blasmada, i en cada moment més desfermada per la dèria d’una època despersonalitzada per la manca de lideratges de pobles lliures.

No sé el perquè, però així barrinava de bon matí palplantat davant els contenidors d’escombraries, mentre observava el desgavell que hi havia. Renoi!, col·locar el plàstic, el vidre, el cartró al lloc corresponent, és ben senzill, oi? Què hi fan aquests aparells electrònics dins del recipient del rebuig? I aquestes destrossades cadires de fusta i d’alumini en el de cartró? També en el del plàstic hi ha cartrons trossejats. Després volem presumir de civisme i de progrés.

Per una dotzena de cotxes aparcats damunt de la vorera haig de fer uns metres caminant a peu pla pel mig de la carretera abans d’endinsar-me tot seguit bosc enllà. És l’hora que surt el sol i fa més fred. Sort que el recorregut que vull fer passa tothora per dessota l’abrigall de les copes d’un eixam de pins. Això farà que no m’envolti de tanta fredor.

Durant la passejada no vull estar donant voltes pensant en l’esbojarrat expresident Trump, tot i que gairebé 74 milions de persones el van votar. No ho podem oblidar. És per reflexionar-hi. Tampoc ho vull fer en la morbositat tan negativa que proporciona el tinter informatiu de la pandèmia. Si realment així es pot dir. No, el meu desnerit enteniment m’esbalaeix transportant-me cap als Països Baixos. A la ciutat d’Oosterbeek. Allí està ubicat l’Hotel Bilderberg, on anyalment, almenys fins l’actualitat, tenen lloc les nuvoloses reunions del Club Bilderberg.

Una destinació em porta a una altra. Ara cap a Suïssa, al cantó dels Grisons. Més concretament a Davos, on cada any el Fòrum Econòmic Mundial hi reuneix l’elit global.

Massa atropament de personatges en ambdós coneguts emplaçaments per destriar el gra de la palla. Probablement per reorganitzar projectes, atendre suggeriments, perfilar escenaris, perspectives. Directrius a seguir. Si és cert el que diuen algunes fonts de comunicació, que en aquestes trobades plenes de dominants conspiradors s’hi ha estat polint un diabòlic pla per constituir un nou ordre mundial, si aquests murmuris són veritables, millor no manifestar en veu alta el que en silenci ja dol.

Hom no pot estar rumiant el perquè, el qui, el com i el quan, i fer volar suposicions o autenticitats caminant a l’ensems per un senderol pedregós, ple de pinassa, amb racons més obacs, on la rosada ja s’hi deixa veure sobre un enteranyinat d’humides arrels d’arbres i no esglaiar-se d’algun ensurt. Anar ben calçat i poder recolzar-se fermament en uns pals de trekking, ajuda molt a prevenir la possibilitat de perdre la verticalitat i donar uns quants capgirells muntanya avall.

Un petit sospir per agafar embranzida abans d’arribar al badador. Apa, som-hi, que aquest últim tram és dret con un ciri i tindré temps suficient per envolar-me una estona més.

La pujada de la mar ja s’ha empassat algunes illes del Pacífic. Altres estan en perill. Igualment determinades zones costaneres es veuran afectades pel mateix procés. Molts animals ja s’han extingit per causes naturals, d’altres per la ximpleria dels humans. El món és un galimaties.

Des de l’Homo habilis fins a l’Homo sapiens la impotència del feble davant del poder de la força o la força del poder ha anat augmentant. Paral·lelament al creixement poblacional, i no sembla pas poder-s’hi trobar alternativa.

Quina conseqüència esdevindria si la por que diuen que tenen els elefants de les musaranyes es pogués transmetre als plutocràtics?

A dretcient, fantasiejar quatre línies no oprimeix ningú, oi que no?