Truita d'espinacs

L’hivern ens fa ser més casolans i a la vegada ens fa mirar per la finestra amb ganes d’escodrinyar racons. Sense haver d’anar lluny, estirar les cames i passejar una estona al bon sol de l’hivern és una cosa molt agradable als sentits, alentits per la curta durada del dia però no per això adormits. En la ronda agraïm espiar els horts, les mates i les rodanxes de verd, les parcel·les amb vegetació militants de la natura entre cases i carrers. Les cols dels horts, els porros, les esquiroles, els espinacs..., allà passen la hivernada amb posat discret i senzill, però activant-nos el gust quan el recordem assaborint-lo a taula. Les cols s’afileren i deixen mig caure la testa, una cap aquí una cap allà, com desvagades; els porros s’arrengleren i mig encantats, adoren la pau de la neu i la seva vesta amagadora; les esquiroles arrissades, amb el verd tendre i lluminós del seu ull, ens fan pessigolles a la boca, com si ja les masteguéssim amanides amb un bon raig d’oli i vinagre; els espinacs, aguerrits, més atapeïts i d’una verdor més fosca, més sòlida, fan mata i ens mostren els canots convidant-nos a collir-los a manats i cap a casa per fer-los en truita.

Aquest dissabte us convido a truita d’espinacs. S’escau el fer anys, cinquanta-set i a la vegada el rellotge del temps vol que siguin ja més els anys de vida escrivint en aquest estimat Diari d’Andorra, que els anys en què encara no havia tingut el goig d’escriure-hi. Vint-i-nou (29) anys seguits d’article setmanal i vint-i-vuit (28) anys abans de començar la col·laboració, fan els 57. En aquesta ja més de mitja vida de tenir cada setmana el goig de poder dir-vos coses per escrit als qui teniu l’amabilitat de llegir i d’entendre la lectura com més us plagui, els moments més gratificants són quan a vegades a través de cartes adreçades personalment, o per telèfon (com m’ho fa saber sovint, tot comentant el gir o la gramàtica, el bon amic Josep Espunyes) o en trobades casuals, qui et llegeix i tu no ho saps, sents que et diu: “et llegeixo, et segueixo”, paraules que són la més gran de les satisfaccions, la millor paga, allò que dona sentit al diàleg entre qui escriu conscient que l’article ha de ser sempre redactat i confegit tenint present el respecte cap al lector, entès com aportar a la vegada coneixements i petits cops d’ariet per despertar el pensament i activar els ànims, els sentits, els sentiments; talment com presentalles gustoses, com ofrenes donades a tastar amb estima i bon cor.

Abans-d’ahir i de forma casual, vaig viure un d’aquests moments de trobada amb qui és lector i t’ho diu de manera franca i espontània. L’Antoni Moles Roca, de la Seu, amb qui feia molt temps que no ens vèiem ni havíem tingut l’ocasió de parlar, es va declarar lector habitual i li ho vaig agrair content. Home de temperament pausat i més aviat poc amant de les multituds, però atent als aires del món i tocant de peus a terra, l’Antoni Moles va fer rutllar durant molts anys el Cineclub de la Seu d’Urgell, bastint cultura i col·laborant alhora, aquí a Andorra, en la creació i activitat del Cineclub de les Valls, l’any 1996, de la mà de Josep Maria López Llaví, la Pites Roure i l’Olga Aguilar. En aquells anys, el López Llaví, que ja ronda els vuitanta, ens amorosia les pàgines de la cartellera del Diari amb les delitoses crítiques de cinema. La darrera vegada que ens hem vist va ser ja fa uns quants anys a Cadaqués, el 16 de juliol, ell calçant espardenyes envetades, a la processó marítima de la Mare de Déu del Carme.

Truita d’espinacs avui dissabte a la salut de l’Antoni Moles Roca i de tota l’audiència amb qui és un honor compartir un dia a la setmana un trosset dels vostres matins o de les vostres tardes. Noteu el gust de la truita feta amb amor, amb l’ajuda sublim i goluda dels tallicons de cansalada. Acabada de fer, calentona, o reposada, ja freda, sempre se’ns fa la boca aigua quan la tenim al davant. El color groc de l’ou batut i pres al paelló, treu la virada tímidament entre la tofa d’espinacs, esponjosa, verdosenca, anímica i viva com poques classes de truites. Així com la de patates és present uniformitat continguda i la truita a la francesa, sense tenir la sopor de la de patates, assoleix un punt de joia instantània, que pot elevar-se a celestial amb pernil abrigat, a la truita d’espinacs hi canten els àngels, bigarrada de groc i verd regalimant clorofil·la pura. Davant d’una truita d’espinacs, i si és una mica de vores amb flocs esgavellats millor, ens hi podem afigurar la policromia d’una majestat vestida romànica, cabell i barba just a l’estil del López Llaví, ara que en parlàvem, amb la mirada profunda i espurnejant alhora. Bon profit i sinceres gràcies per la lectura.