Tradicions

Un Robert Lizarte encara molt més jove, recordava abans d’explicar els projectes dels organitzadors del Carnestoltes de fa anys una dita encampadana, sens dubte hiperbòlica: “Més val matar un home que perdre una tradició.” El que passa és que no tothom recorda els costums i les dates tradicionals d’aquestes Valls.

Deia el professor Delgado en la Diada d’Andorra a la universitat d’estiu de Prada, però celebrada frontera endins, que ja no queden, si no és a territoris gairebé verges, cultures nacionals pures, totes empeltades d’altres d’alienes que han imposat mostres importades. I així podríem parlar de contraposicions com ara Halloween i Castanyada, del Pare Noel o els Reis o, mirant el calendari d’avui, de Sant Valentí i Sant Jordi, en aquest cas no coincidents en la mateixa data, però causa de més d’una discussió de parella, sobretot amb cada membre de rels diferents.

Deien feia anys que això de Sant Valentí era un invent importat dels Estats Units pel responsable d’una cadena espanyola de grans magatzems, amb bona visió estrictament comercial. Com diuen també que la icona original del portador de regals la nit de Nadal es presentava vestit de verd, i el canvi a vermell va ser cosa d’una marca mundial de refrescos.

Fins i tot les tradicions més o menys autòctones es transformen. Com ha passat amb el ball de l’ossa –també d’Encamp– adaptat a una versió políticament més correcta, ara que forma part de la candidatura a patrimoni immaterial de la humanitat de la Unesco, juntament amb les representacions d’Ordino i de diversos indrets de la Catalunya nord.

I ja que parlem de carnestoltes, cal fer esment de la sensibilitat dels dos correus, amb esdeveniments i costums nacionals. En aquest cas, i en plena actualitat, hi ha la imatge dels arlequins d’Ordino en un segell de La Poste.

Actualitat d’uns carnavals que, inevitablement, també han estat afectats per la pandèmia. Sense rues pels carrers, amb concursos de disfresses i representacions –les que s’han pogut mantenir– generalment virtuals, a les xarxes socials.

I és que, tot i les importacions, hi ha costums andorrans que es mantenen, tot i que potser són de rang menor. Algun fins i tot pot sorprendre els visitants o nouvinguts. Un d’aquests consisteix a sintetitzar el nom de la capital en “Andorra” a seques. Qui no ha escoltat dir “vaig –o vas, com a pregunta– a Andorra”.

Un expressió consolidada en el “clípol”, que de pujada –o de baixada a Sant Julià– porta el rètol indicatiu de la parròquia corresponent de destinació, però que al retorn es pot llegir només la paraula “Andorra”. Situació paradoxal, perquè als vehicles de recorregut intern per la capital hi ha ben destacades les inicials LV, per “La Vella”.

Importades o no, quan la situació sanitària ho permeti cadascú i cadascuna tornarà a celebrar les diades especials com ho feia abans, amb el significat i la data que ha conservat des dels seus llocs d’origen, que ha adoptat tot seguint la tradició local, o encara millor, totes dues.

I si no, recordeu la quantitat de llars on, si hi ha la possibilitat, passa primer Sant Nicolau o el seu hereu internacionalitzat, i uns dies més tard els Mags de l’Orient.

Al cap i a la fi, en això de les celebracions, com deia el vell eslògan publicitari, “dues millor que una”.